El somni (o el malson) català

Una de les samarretes que s’han posat de moda entre els fans de les últimes fornades de música catalana fa referència a la cantant Julieta, que amb un encert de màrqueting llueix el lema “I am the Catalan dream”. Més enllà d’aquest producte per a fans, una mica exagerat, el que ha succeït els darrers anys en aquest país, no només políticament (el Procés), sinó també econòmicament i socialment (la pobresa creixent, la immigració, les esquerdes en el pacte social) fa reflexionar sobre si no hem perdut tots plegats, de manera perillosa, la sensació de poder presentar un Catalan dream seductor i viable. La frase, com tothom sap, deriva de l’American dream, que evidentment també és un concepte en crisi: consistia, en resum, a afirmar tothom té la llibertat i l’oportunitat per assolir l’èxit i obtenir una vida millor. És a dir: hi havia una base de democràcia i de llibertat, però també una possibilitat d’ascens social. Jo penso que, a Catalunya, podem estar perdent la capacitat de garantir tant la primera cosa, com la segona, com la tercera.

Comencem per la democràcia i la llibertat, tot i que no crec que calgui entrar gaire en detalls: a partir del 2017 la població catalana, votés el que votés i fos de la sensibilitat que fos, va aprendre de cop que no tot seria possible. Ni per vies democràtiques i pacífiques, ni omplint-se de raons, ni plantejant un conflicte o cercant (durant molts anys) el pacte; ni del dret ni del revés, ni a les verdes ni a les madures no hi havia cap possibilitat de ser respectats com a nació. La llibertat va quedar greument en entredit a partir d’aquell 155, com hi va quedar l’autogovern, i pel que fa a la democràcia, tothom sap que no hi ha democràcia sense garantia dels drets humans i polítics bàsics. Fins i tot el Consell d’Europa i l'ONU van haver d’intervenir-hi, deguda la magnitud demencial de la repressió. Tot això té la seva via política, ara en això no m’hi fico: el que em preocupa és com ha influït això en la percepció ciutadana –insisteixo, de qualsevol sensibilitat– que a Catalunya tot és possible com ho hauria de ser en una societat de llibertats i democràtica. El missatge va ser molt clar: Catalunya no decidirà el seu futur. I, si ho intenta per vies que escapin al control de l’Estat, també s’impedirà amb tots els mitjans. Punt. Final del somni.

L’altre vessant és el social, el del pacte, el d’un sol poble, el de la identitat i el progrés. Per una banda, cal insistir en la idea que tenir el màxim autogovern possible (independència inclosa, com a opció democràtica) és un concepte d’amplíssim consens. I, per l’altra, és clar que l’auge de l’extrema dreta té a veure amb una certesa (no una percepció sinó una certesa) que el paisatge del país està experimentant uns canvis sociològics massa ràpids o massa mal gestionats. És un error afrontar conceptualment aquests fenòmens com una amenaça a la identitat, perquè precisament un país fort o una cultura forta és capaç d’afrontar onades més o menys grans. Jo crec que el Catalan dream ha de poder acollir –conceptualment– tothom, vingui d’on vingui, i crec que aquesta ha de ser fins i tot una característica de la identitat catalana. Però també crec que aquest principi fonamental implica límits i gestió. Límits en termes de xifres (quanta gent i per què aquesta xifra) i gestió en termes de mitjans econòmics i condicions (requisits per a l’acolliment, relacionats amb el foment de la llengua i la cultura catalanes). El Catalan dream esdevé un malson si, al damunt de la diglòssia castellana i de la primacia del poder estatal sobre les decisions, hi sumem la manca d’eines per garantir que la nostra cultura no quedi sotmesa a fragilitats innecessàries. Si tot això es gestiona bé, la immigració no és una amenaça sinó una oportunitat. Però no, no s’està fent bé. I ara ja és greu.

El tercer factor greu és el de l’ascensor social: no hi ha somni si no hi ha accés a l’habitatge i facilitats per al desenvolupament dels joves, en un país massa envellit i una economia massa depenent de sectors especulatius. Un país només pot valer la pena si efectivament tothom pot desenvolupar-hi el seu somni, i si el fracàs no suposa la ruïna. Si té una classe mitjana forta, culta, civilitzada i dinàmica, i sobretot independent. Llibertat, democràcia i progrés no poden ser només un somni: són només la base per a poder somniar. Doncs això, això és el que aquí (no als Estats Units, sinó aquí) ens estem carregant.