El debat polític i la guerra són conflictes de la mateixa naturalesa però diferent intensitat. Ho va postular un oficial prussià, Clausewitz, derrotat per Napoleó, que va escriure el millor tractat sobre la guerra dels últims dos segles: “La guerra és la política portada a l’extrem”. Si s’accepta aquesta afirmació, és possible analitzar fets polítics amb distància, evitant l’entorn de declaracions i comunicats que no ajuden a comprendre la naturalesa dels fets.
El conflicte entre ERC i Junts es deu a la voluntat d’ambdós partits d’ocupar l’espai independentista, que a Catalunya aplega el 50% de la població. Des d’aquesta òptica, el conflicte és virulent perquè el que un guanya és el que l’altre perd, i és tan viu que a voltes els partits perden de vista el que segons ells és l’origen de la discrepància de Catalunya amb l’Estat, i el que els dona raó de ser.
La imatge del Partit Nacional Escocès és poderosa, però irreal. A Catalunya, pensar que l’independentisme es pot aplegar en un sol partit, somni d’ERC i Junts, no és possible, per ideologia i tradició. Catalunya és més complexa que Escòcia. Per tant, el conflicte és estèril i inacabable… Els dos partits són massa a prop i es necessiten massa per viure l'un sense l’altre. Representen dues sensibilitats que conviuen des d’almenys fa un segle.
Junts és més procliu a l’entesa mentre que els principis d’esquerra són, per a ERC, irrenunciables, i creu que fondre's amb un altre partit els posaria en crisi, els dissoldria. En una fusió entre dos tens necessitat de defensar el que creus. Junts no té aquest problema: la ideologia de centre, com que és pragmàtica, és més acomodable.
Pel que fa a tàctica política en l’eix nacional, i paradoxalment, els principis de l'un i de l'altre s’han intercanviat en els darrers anys. Junts planteja la confrontació amb l’Estat, i ERC, la negociació. Fa deu anys era al revés. La progressivitat de l’un i la radicalitat de l’altre es deuen a la creença d’ERC que a mitjà termini s’acabarà imposant i a la voluntat de Junts de defensar el seu entorn polític. Però el fet que hagin intercanviat papers pel que fa a l'estratègia política nacional, no ha canviat la seva ideologia.
En el conflicte dels darrers dies, la tàctica desplegada per ERC ha tingut més solidesa i més ressò: “No es podia acceptar la deslleialtat al president”. No s'ha parlat tant de si el pacte de legislatura s’estava complint, que és l'argument de Junts. El relat l’ha guanyat ERC i això ha col·locat Junts en una situació de feblesa perquè o bé accepta quedar-se al Govern i perd força, o bé en queda fora per la seva “deslleialtat” i perd actius electorals de cara a les municipals, les generals i fins i tot les autonòmiques. Per a la causa que defensa, la independència, val més quedar-se.
La posició d’ERC és més favorable per al govern central: jo et dono suport a les Corts i t’aprovo els pressupostos i tu em dones suport a Catalunya sense fer una oposició dura i intransigent. La radicalitat de Junts i el nombre de diputats de què disposa no li permeten fer aquesta política. I tenir el suport indirecte del govern central no és poca cosa.
La tesi que hi ha un 50% d’independentistes però no és prou, i que cal decantar un 30% més de la població catalana cap a l’independentisme i deixar en minoria el 20% que no acceptarà mai aquestes idees, es veu reforçada per la proposta del president Aragonès, l’acord de claredat, és a dir, en quins termes i terminis es farà la consulta. El que no s’ha dit és que aquesta consulta no serà acceptada pel govern central ni a llarg termini. Anar per aquest camí, que encaixa amb la idea de convèncer els que dubten, suposa treballar per una solució que requereix temps i això a la ciutadania se li ha d’explicar. No s’ha fet.
Aquest és el problema de l’independentisme: que crea objectius atractius per als seus votants però no els diu el que és o no possible, que és, en definitiva, el que importa en política. Fa somiar els seus partidaris i això els galvanitza, però té un cost: es mira de convertir el somni en realitat i es perd la possibilitat de fer el que a curt termini s’ha de fer. El somni té un cost d’oportunitat alt: mentre se somia no es fan coses.
Els grecs, al segle V aC, van fer tres guerres, les guerres mèdiques, contra Pèrsia, amb una gran desproporció d’homes i material. Però van vèncer. La clau de la seva victòria, més enllà de l'habilitat dels seus generals, és que defensaven el seu país, perquè perdre suposava la seva desaparició. Tots els ciutadans d’Atenes i Esparta compartien aquesta voluntat i determinació.
La diferència de força política entre la Generalitat i el govern central no està lluny d’aquesta imatge. El problema no és aquesta desproporció, sinó el fet que una part dels catalans no estan convençuts dels avantatges de la independència, i que perdre, en aquest conflicte, no és un gran trasbals per a aquells que no hi estan directament involucrats. Les dues situacions no són comparables... i els resultats tampoc.
A Catalunya, el problema el tenim nosaltres i, mentre no l’arreglem, tant és quina sigui la desproporció de forces amb la contrapart, que és a qui cal convèncer per resoldre el problema. Necessitem temps, paciència i intel·ligència. I no anem sobrats de cap de les tres coses.
