De la crítica de Just Cabot (Barcelona, 1898 - París, 1961) que va sortir aquest dissabte fa anys a La Publicitat (23-VII-1929). El periodista Cabot remarca en aquesta peça que, en el Somni, Shakespeare combina amb fluïdesa el món fantàstic i el natural, personatges ordinaris amb fades i follets. Vells esquemes dramàtics que es consideren innovadors en el teatre català d’ara.
[...]
A casa del famós comte de Southampton, Shakespeare ha conegut Lucy Harington, amiga de tots els poetes. S’ha de casar dintre de poc amb el comte de Bedford i demana a Shakespeare que li escrigui alguna cosa per ésser representada en les festes de les noces, i el dramaturg escriu, hem de suposar que amb aquella facilitat que li atribueix el testimoni dels seus contemporanis, el Somni d’una nit d’estiu. Veritable somni, producte d’una imaginació fèrtil i enjogassada que barreja còmodament el fantàstic i el natural. Els erudits citaran, com a influències notadores en el Somni, la Vida de Teseu de Plutarc, un parell de contes de Chaucer, [...] Tant li fa. Shakespeare no s’ha encarcarat mai en cap gènere, per èxit que hi hagi assolit. Com que reuneix en ell les qualitats que els altres tenen aïllades, tot ho prova, i tot li surt bé. Sap sortir-se d’ell mateix i transformar-se en tot el que imagina. Ningú com ell no pintarà els crims més inhumans, però, ensems, les més exquisides “feéries”. Això feia dir a Taine que Shakespeare pensa en bloc, mentre que nosaltres pensem per trossos. Si Com vulgueu és mig somni, el Somni d’una nit d’estiu és un somni complet. Potser encara més somni que la mateixa Tempesta, l’obra que molts comentaristes de Shakespeare posen com a “pendant” del Somni. Aquests, però, llevat de Schlegel, es decanten per la primera i Hazzlitt distingeix que si La Tempesta és millor com a obra teatral, com a poema, en canvi, és inferior al Somni d’una nit d’estiu. Els personatges fantàstics, fades i follets, alternen els seus discursos plens d’imatges amb les plagasitats d’uns actors aficionats que han de representar una farsa per a satisfacció d’uns grans senyors. El geni verbal de Shakespeare hi pren tota la seva volada, d’una manera que en fa dificilíssima la traducció, en la qual s’esbrava bona part de l’efecte copsable ja amb un mig coneixement de l’anglès. No cap altra solució, doncs, que una traducció en vers, encara que la literalitat en pateixi. Fa una vintena d’anys, la intentà Josep Carner, donant com excusa del seu atreviment haver somiat el Somni. En aquesta traducció restava, en efecte, una gran quantitat de somni i una música que no feia enyorar massa la dels versos anglesos. Ara, a la Col·lecció Popular Barcino, que ja ha publicat Macbeth en la traducció de C.A. Jordana, Alfons Maseres ens ha donat una nova versió del Somni d’una nit d’estiu, també en vers, com no podia ésser d’altra manera, amb pocs sacrificis a la literalitat, sembla, llevat dels que sovint ha exigit la versificació. Per exemple (acte II, escena I): “La vella més venerable/quan conta una rondalla lamentable/em pren a voltes (no te’n facis creus)/per un seient de tres peus:/quan és el meu damunt, jo fujo, i ella,/fa una grossa tombarella/i en terra seu, mateix que un sastre;/la vella tus, i en veure aquest malastre/tothom esclafa (sic) a riure, assegurant/que no s’havia divertit mai tant”.
De la crítica de Just Cabot (Barcelona, 1898 - París, 1961) que va sortir avui fa anys a La Publicita t (23-VII-1929). El periodista Cabot remarca en aquesta peça que, en el Somni, Shakespeare combina amb fluïdesa el món fantàstic i el natural, personatges ordinaris amb fades i follets. Vells esquemes dramàtics que es consideren innovadors en el teatre català d’ara.