Espanya va aconseguir a finals dels anys 90 el somni d’esdevenir un estat “normal”, deia en el meu anterior article. La “modèlica” transició política, el “miracle” econòmic espanyol, l’ingrés a les institucions europees, el procés d’internacionalització de les seves empreses, l’expansió de la llengua castellana pel món, la presència espanyola en altes responsabilitats comunitàries, etc., eren cartes guanyadores que van contribuir a confeccionar el relat d’un país democràtic, descentralitzat, dinàmic, pròsper, ortodox, seriós i europeu. Historiadors, politòlegs, diplomàtics i fins i tot banquers com Mario Conde anaven per tot el món impartint conferències i explicant les claus de l’èxit del model espanyol de la Transició.
Les coses comencen a canviar a Espanya durant la segona legislatura d’Aznar (2000-2004), quan obté la majoria absoluta. Hi ha un apartat sobre la síndrome hibris (supèrbia, arrogància, megalomania) aplicada al lideratge polític que s’ajusta fil per randa al personatge. L’any 2002 va ser realment espectacular. Aznar crea la FAES, el seu think tank ; sota la presidència espanyola a la UE decideix situar-se de la banda dels EUA; “reconquista ” militarment l’illot de Perejil; celebra pomposament a El Escorial la boda de la seva filla amb 1.100 convidats; i aquell mateix any s’enfonsa el Prestige. El març del 2003, a l’illa de les Açores, sense consultar cap membre del seu govern, Aznar decidirà donar suport al president Bush en la invasió militar de l’Iraq. El 2004, l’any de l’atemptat d’Atocha, Espanya encara tindrà una presència internacional rellevant amb el nomenament de Rodrigo Rato al capdavant de la direcció de l’FMI, però dimitirà sobtadament el 2007 per anar a parar a Bankia. L’abandonament de la política europea per part de Solana el 2009 serà el cant del cigne definitiu de la projecció internacional espanyola, semblant al seu declivi d’influència en les cimeres de la Secretaria General Iberoamericana.
Els anys de Zapatero i l’Espanya plural són coneguts i recordats. Fins al 2007 van ser anys d’estabilitat política i econòmica. Després arribarien els desastres: col·lapse del sector financer, esclat de la bombolla immobiliària, recessió econòmica, destrucció d’ocupació i creixement gegantí de l’atur, caiguda de la borsa, la bombolla de les energies renovables, la bombolla de les infraestructures innecessàries, el rescat europeu... Des del setembre del 2008, mitjans com ara Financial Times, Newsweek o The Times comencen a emprar l’acrònim PIGS per referir-se a països que, com Espanya, es caracteritzen per la seva contracció econòmica, l’alt endeutament intern i extern i greus problemes financers. El 2009, Jack Trout, propietari de la consultoria Trout & Partners, declara que “Espanya ja no ven com a marca al món”, les revistes The Economist i Foreign Policy representen en les seves portades la depressió espanyola amb la silueta d’un toro vençut i l’expressió (S)pain [dolor] o el lema “¿És la marca Espanya un actiu tòxic?” Finalment, el 2011, els efectes socials de la crisi i sobretot els escàndols de les preferents i de la corrupció (Bárcenas, Nóos, Gürtel...) generaran una mobilització ciutadana de condemna i indignació (el moviment 15-M) sense precedents. Així arribem fins al present, en què, segons el CIS, tots els ministres del govern Rajoy suspenen en valoració, i en què, segons el Real Instituto Elcano, Espanya és actualment el país avançat del món amb la pitjor opinió d’ell mateix (54,8 sobre 100), seguit de l’Argentina i Itàlia.
Calia fer aquest recorregut per entendre bé el moment present i per justificar aquesta tesi: Espanya és ara mateix un estat sense projecte nacional. No hi ha un projecte de vida en comú capaç d’aglutinar i il·lusionar la majoria dels seus ciutadans. Totes les seves institucions centrals, des de la monarquia fins a la justícia, fan aigües. El pessimisme noventayochista retorna. No hi ha un model econòmic substitutiu del TT (turisme i totxo), no hi ha coratge, voluntat ni capacitat per proposar un nou model polític ni territorial, no hi ha tampoc un model ètic i social de regeneració ni de confiança col·lectiva i tampoc hi ha un model cultural integrador de les diferències i que reconegui la pluralitat nacional. Del model educatiu i de recerca més val ni parlar-ne. Espanya ara mateix no té un problema de rehabilitació (xapa i pintura), sinó de refundació (motor, vehicle, conductors, passatgers i direcció).
Pels espanyols no hi ha projecte; per molts catalans el projecte amb Espanya s’ha trencat i el que cal és fer-ne un de propi. Espanya ara per ara és un estat sense projecte nacional, mentre que Catalunya es presenta com una nació emergent en procés d’elaborar un projecte estatal propi. Els efectes de la crisi són iguals per a tothom, però l’ànsia i la il·lusió d’un nou projecte col·lectiu revifen una part de la ciutadania catalana. Enginyers, economistes, educadors, juristes, politòlegs, empresaris, experts en administracions públiques, tècnics i professionals de tota mena desenvolupen ara mateix una activitat frenètica per contribuir a dissenyar les futures bases d’aquest nou estat. Tota l’energia, tota la pedagogia, totes les esperances, tota la bona voluntat, tota la professionalitat que durant tres segles s’havien dedicat a la millora de l’estat espanyol, es concentren ara en un nou somni, en una nova causa, el somni català. En un cas hi ha buidor i pèrdua d’autoestima. En l’altre, l’energia nova d’algú que ja no tem pensar com a estat, actuar com a estat i voler ser tractat com a nou estat. Pot ser la primera crisi greu des de la Transició en què els catalans prefereixin no intervenir ni comprometre’s en la reforma profunda de l’estat espanyol. Altrament dit, pot passar que per primer cop els espanyols hagin de resoldre els seus problemes i fantasmes sense l’aportació catalana. No hi ha cap garantia que el somni català no s’esvaeixi, esclar. Però, en els temps actuals, qui et dóna garanties?