El 1931 va ser l’any que l’historiador James Truslow Adams va encunyar el terme Somni Americà. Segons Adams, el Somni Americà no consisteix tan sols en l’ànsia de riquesa, sinó també en la possibilitat de superar barreres i classes socials per arribar a dalt de tot. Adams reconeixia que els Estats Units no acabaven d’estar a l’altura d’aquest ideal, però afirmava que era el país que més s’hi acostava.
Adams tenia raó aleshores, i durant dècades n’ha seguit tenint. Quan el meu pare, un refugiat de l’est d’Europa, va arribar a França després de la Segona Guerra Mundial, estava decidit a seguir el viatge fins als Estats Units perquè era un país menys classista i més meritocràtic, i perquè oferia més oportunitats.
Ara, però, el Somni Americà ha descarrilat, en part a causa de la creixent desigualtat. O potser el que passa és que el Somni Americà ha canviat de nacionalitat, atès que ara és més fàcil fer-lo realitat al Canadà o Europa; per tant, un dels principals temes que s’haurien de debatre en les campanyes polítiques d’aquest any hauria de ser com repatriar-lo.
Un informe publicat el mes passat per David Leonhardt i Kevin Quealy a The New York Times assenyalava que la classe mitjana nord-americana ja no és la més rica del món: pel que es veu, la canadenca li ha passat al davant pel que fa a la mitjana d’ingressos nets. També hi ha països europeus que estan a punt d’atrapar-nos.
De fet, fins i tot es podria dir que la diferència és més gran. Els canadencs disposen d’una assistència sanitària pràcticament gratuïta, mentre que els nord-americans paguen part d’aquesta assistència amb els diners que els queden després de pagar els impostos. A més, un empleat nord-americà treballa de mitjana un 4,6% més que un de canadenc, un 21% més que un de francès i, sorprenentment, un 28% més que un d’alemany, segons les dades de l’OCDE.
Els canadencs i els europeus també viuen, de mitjana, més anys que els nord-americans. La mortalitat infantil es més baixa a Europa i al Canadà que entre nosaltres. Les nord-americanes tenen el doble de probabilitats de morir com a conseqüència d’un embaràs o un part que les canadenques. I tot i que les nostres universitats segueixen sent les millors del món, els nens d’altres països industrialitzats reben, de mitjana, una educació millor que els nostres. I el que més ens hauria de fer pensar de tot plegat és que, segons un recent informe de l’OCDE sobre joves de 16 a 24 anys, els nord-americans se situen a l’últim lloc, entre els països rics, pel que fa a competència aritmètica i tecnològica. La mobilitat econòmica és difícil d’avaluar, però diversos estudis demostren que un nen nord-americà nascut en el grup que ocupa el 20% més baix de l’escala econòmica té menys possibilitats d’arribar a de dalt de tot que un d’europeu. Un nen danès té el doble de possibilitats de pujar de nivell social que un de nord-americà.
Que el naixement condicioni en bona part el futur vol dir que hem tornat al feudalisme de què van fugir els nostres avantpassats.
Tal com assenyalava en un discurs recent Joseph Stiglitz, economista de la Universitat de Colúmbia guanyador del premi Nobel: “La igualtat d’oportunitats -el Somni Americà- ha sigut sempre un ideal nord-americà molt preuat. Però ara les dades demostren que és un mite: els Estats Units no només han esdevingut el país avançat que té el nivell més alt de desigualtat, sinó que també és el que ofereix menys igualtat d’oportunitats”.
Tingueu en compte que, en general, l’economia nord-americana ha crescut més de pressa que la francesa. Però als EUA és tan gran la proporció d’aquest creixement que ha anat a parar a l’1% de dalt de tot que al 99% dels francesos de la franja inferior les coses els han anant molt millor que al 99% de nord-americans de la mateixa franja.
Vet aquí tres dades. Primera: als Estats Units, l’1% de dalt de tot acumula ara uns actius que tenen un valor superior al dels que estan en possessió de tota la població que ocupa el 90% més baix de l’escala econòmica. Segona: els sis hereus de Wal-Mart tenen tants diners com els que sumen totes les famílies nord-americanes que ocupen el 41% de la part més baixa de l’escala econòmica. Tercera: l’any passat, els sis principals gestors de fons de cobertura i agents de borsa van obtenir de mitjana uns beneficis de més de 2.000 milions de dòlars cada un, en part a causa de la indignant exempció tributària aplicada a la comissió que cobren sobre els resultats.
El president Barack Obama ha estat incapaç d’aconseguir finançament per a l’ensenyament infantil universalitzat. Però aquest any el pressupost federal per a un ensenyament infantil accessible per a tothom -tan important per al futur de la nostra nació- seria una mica més alt que els guanys obtinguts en un sol mes pels sis magnats de què parlàvem.
La desigualtat s’ha convertit en un tema tan candent que ha portat Bill de Blasio a l’alcaldia de Nova York, ha convertit la senadora Elizabeth Warren en una estrella i ha elevat l’economista Thomas Piketty a la categoria de semidéu, fins a tal punt que la meva filla adolescent em va demanar l’altre dia el seu llibre, un totxo de 696 pàgines. Aquesta creixent conscienciació és un senyal esperançador, perquè hi ha mesures polítiques que podríem adoptar per crear oportunitats i moderar la desigualtat.
Podríem deixar de subvencionar avions privats i bancs que són massa grans per deixar que facin fallida, i destinar aquests fons als programes d’educació infantil i primària, que ajuden a trencar el cercle viciós de la pobresa. Podem invertir menys en presons i més en escoles.
Podem gravar amb un impost les transaccions financeres i destinar aquests ingressos a reforçar iniciatives per a la creació d’ocupació i programes de formació professional. I, com subratlla Alan S. Blinder, de la Universitat de Princeton, podem concedir a les empreses deduccions fiscals per facilitar la creació de nous llocs de treball.
En definitiva, és hora que el Somni Americà torni a casa.