Somiant en Mandela

Per a la meva família, la vida a Sud-àfrica era fàcil. El servei canviava els bolquers. Els criats s'encarregaven que les brases de la barbacoa cremessin amb la intensitat idònia. Teníem dos jardiners, un per a les roses i l'altre per a la resta. I, quan acabàvem de sopar, tocàvem la campaneta o premíem amb el peu un timbre que hi havia sota la catifa. Aleshores venia un criat negre vestit de blanc.

El meu avi, Laurie Adler, i els seus amics es vestien de blanc per al dinar del diumenge, que sempre anava precedit d'un còctel de ginebra i dos (un terç de ginebra, un terç de Cinzano Bianco i un terç de Cinzano Rosso, i ple de gel fins a dalt), i al cap d'una estona se n'anaven a jugar a bitlles.

Quan anàvem de pícnic a la Table Mountain, el Laurie, amb una boina al cap i els mitjons tibants gairebé fins als genolls, brandava el ganivet i el clavava a les síndries de color verd pàl·lid després de fer-hi una sèrie d'incisions, i la suculenta fruita esclatava com una sucosa flor vermella. Ens atipàvem de menjar i deixàvem al darrere un rastre de closques d'ou i peles de síndria mossegades.

I, mentrestant, a la presó de Robben Island, sense rellotge, Mandela grava el pas del temps a la paret de la cel·la.

Una de les peculiaritats de l'apartheid era que els negres es mantenien sempre a distància, amb l'excepció de l'entorn més íntim: la llar. Cuinaven i desparaven la taula; rentaven, sargien i treien la pols, i mimaven els nens blancs. Els divendres a la nit, després de l'àpat del sàbat, els convidats deixaven de vegades una petita mostra d'agraïment al taulell de la cuina ("Llàstima, no porto gaire canvi") o posaven dissimuladament uns quants rands en una mà negra plena de durícies.

L'Àfrica dels africans -els nadius, com en solien dir- era en un altre lloc: als distants townships , assentaments coberts de pols i plens de brutícia, on l'aigua es treia d'una aixeta comunal i les cases tenien una única habitació, i on la roba s'engiponava a base de retalls de teles usades i la pudor d'orina rància envaïa els carrerons. Jo ensumava la misèria en la suor dels servents i la veia en el color groguenc dels seus ulls.

I a la presó de Robben Island, en un calendari de taula de l'Oficina Sud-africana de Turisme, Mandela deixa constància de les humiliacions que li infligeixen els carcellers blancs.

Un familiar em va dir que el seu primer record polític, de començaments de la dècada del 1950, era el d'una riuada de negres que sortien del township d'Alexandra; "com els jueus quan fugien d'Egipte", em va dir, però a ells, evidentment, no els esperava l'alliberament. Els negres protestaven perquè havien apujat en un cèntim el preu del bitllet d'autobús. " Moenie worry nie ", insistia sempre el Laurie: no patiu. Ell havia nascut a Sud-àfrica el 1899, i la meva àvia, Flossie, el 1900. Sabien com anaven les coses.

Al segle XX, Sud-àfrica era un lloc tan bo com qualsevol altre per a un jueu. A un amic de la família se li va escapar un sentiment àmpliament compartit, però poques vegades expressat: "Sort en tenim, dels negres. Si no, ens atacarien a nosaltres". En general, els jueus procuraven no cridar l'atenció; valia més tenir la boca tancada. La Flossie votava el Partit Progressista antiapartheid de Helen Suzman, però després resava perquè el Partit Nacional es mantingués en el poder. No era l'única que practicava aquesta refinada hipocresia.

I a la presó de Robben Island, Mandela no cultiva l'odi -seria massa fàcil per als blancs-, sinó el poder de la paciència i de la perseverança.

El cert és que els negres ens servien de protecció. Si et dediques a perseguir desenes de milions de negres no et queda gaire temps per a desenes de milers de jueus. Als jueus sud-africans, conscients de les fosses plenes de cadàvers de l'Europa de què havien fugit, la notícia de la matança, el 1960, de 69 negres a Sharpeville, els resultava incòmoda. Però, al capdavall, no era un genocidi. La majoria, amb notables excepcions (més nombroses en proporció entre els jueus que entre els altres sud-africans blancs), miraven cap a una altra banda.

¿Per què havies de pensar en un negre tancat en una cel·la per les seves conviccions, quan podies contemplar les flors morades i blavoses de les xicrandes que cobrien les avingudes de Johannesburg? Tot semblava tranquil, excepte quan entreveies uns negres esparracats introduïts per la força en furgons policials. Aleshores potser un cosí deia: "Suposo que no portaven el passi. Aprofiteu les piscines, l'any que ve estaran vermelles de sang".

I a la presó de Robben Island, Mandela descobreix que ni tan sols la cadena perpètua pot condemnar un home a perdre el control de la seva ànima.

He somiat en Mandela. Una vella idea: qui toca un ésser humà toca tota la humanitat. He murmurat el seu nom: va anteposar el futur al passat, la humanitat a la venjança, i així va trencar el cercle viciós del conflicte.

Nelson Mandela ens ha recordat el més valuós de l'ètica jueva: el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú o, com moltes vegades diu la Torà, has de tractar bé l'estrany "perquè tu has estat un estrany en una terra estranya". Transforma el món. Sigues una llum per a les nacions.

La veritat és que no ens el mereixíem. Ni tan sols ens el podíem imaginar. Però, com vaig aprendre de jove a Sud-àfrica, l'esperit humà pot arribar a impedir una catàstrofe inevitable.