Som uns fonamentalistes?
La confiança en el progrés i la millora de la humanitat té dos grans adversaris. El primer és que no tothom entén el mateix per progrés. Per dir-ho amb una exageració: uns troben que el progrés passa per ampliar un aeroport i fer possible el creixement i benestar econòmic del país, i els altres que cal defensar la flora i fauna d’un aiguamoll com a expressió de la resistència a un creixement que consideren destructiu. El segon adversari de la confiança en el progrés és que aquesta millora, sigui quina sigui, sempre topa amb una condició humana tossudament inalterable i limitada. Per entendre’ns: les passions humanes no canvien per molt que ho faci el món sencer, com demostra la seva obstinada presència a les tragèdies gregues, al teatre de Shakespeare i fins al cinema més actual. El món canvia, però nosaltres no.
És per això que, es concebi com es concebi aquest progrés, ens seguim trobant amb unes enormes limitacions que si no féssim piruetes per autoenganyar-nos, ens recordarien el caràcter precari de tota esperança exagerada de plenitud humana i social. Concretem. ¿L’educació ho pot canviar tot, com sosté l’eslògan de la Fundació Jaume Bofill? No. Tenim prou experiència sobre què ha estat la generalització de l’escolarització a tots els nivells per adonar-nos de la incapacitat de l’escola per erradicar totes les conductes discriminadores o les inclinacions ideològiques autoritàries. O ¿és possible acabar amb tots els crims masclistes, com se sol desitjar en els rituals públics de dol? Tampoc. Totes les polítiques socials que es facin per impedir la violència de gènere, útils i necessàries, sempre toparan amb els límits d’uns patològics desequilibris mentals. I així podríem seguir amb tots els mals que ens assetgen.
No estic posant en qüestió el procés civilitzatori que ha portat tantes i indiscutibles millores socials. El nostre món és molt millor que només el de fa vint-i-cinc o cinquanta anys. Ens matem menys que mai. L’equitat avança per a la majoria. Mai no hi ha hagut tants nens i nenes escolaritzats. Cada vegada més habitants del món viuen més anys i en millors condicions. La lluita contra la discriminació de gènere o la diversitat d’orientació sexual segueix a bon ritme i la consciència ambiental s’ha disparat. Però no hem estat capaços d’eliminar la crueltat de les nostres vides, de desfer-nos dels egoismes i les enveges, de bandejar la ignorància volguda o de posar irresponsablement en risc el benestar que se’ns ofereix. I és que no són tant febleses morals com conseqüència de l’existència d’unes passions bàsiques inesborrables i que tenen a veure amb la nostra condició humana i animal.
No sé si la bondat és genètica com afirmen alguns psiquiatres, ni conec els mecanismes cerebrals que determinen la consciència moral i que els científics són capaços de localitzar. Però voler entendre el comportament individual i col·lectiu com a absolutament determinat per circumstàncies socials canviables, és una via de fals consol davant de la inexorable existència del mal, i potser també del bé. Es diria que s’ha perdut de vista el vell i profund debat de la relació entre cultura i natura i que, paradoxalment, com més s’ha sublimat el món natural atribuint-li uns drets que l’antropomorfitzen artificiosament, menys l’hem volgut reconèixer com a factor constitutiu de la nostra condició humana.
Creure que tot és educable, que la felicitat s’aconsegueix amb polítiques de benestar, que tota injustícia és socialment resoluble o que tota bondat o maldat és voluntària i que es pot esquivar amb canvis socials, és una perillosa forma d’autoengany. El reconeixement de la fràgil i alhora invariable i contradictòria condició humana seria l’antídot a l’actual creença prepotent en què tot té remei i, encara pitjor, en la mentalitat conspiranoica que pensa que darrere de tot mal hi ha una voluntat culpable. ¿I si, temeràriament, ens estem tornant uns fonamentalistes socials?
Salvador Cardús és sociòleg
