Solucions habituals

El govern finlandès ha aprovat la construcció d’una tanca metàl·lica als punts més vulnerables de la seva frontera amb Rússia. També ha decidit deixar d’emetre visats turístics a la ciutadania russa amb l’objectiu de frenar la seva entrada, que s’ha incrementat després de la mobilització parcial ordenada per Putin. Les obres per construir aquesta tanca, que es calcula que serà d’entre 130 i 260 quilòmetres, està previst que durin uns quatre anys i costaran centenars de milions d’euros. Els murs aplicats com a solució es perpetuen al llarg dels anys. Són un símbol de la incapacitat de resoldre conflictes que sempre troba l’excusa infal·lible de les mesures de seguretat. En nom d’aquestes mesures, la ciutadania mundial va perdent drets i llibertats. Però, a canvi, se sent més segura. Rebel·lar-se contra aquestes mesures és posar-nos en risc perquè el perill és constant. L’amenaça són els mateixos éssers humans. És possible que resoldre completament els conflictes sigui extremadament complicat (impossible?) però també és possible que la voluntat de resoldre’ls sigui més inexistent que persistent. Quan es parla de tots els interessos que hi ha en joc es dona per fet que altres éssers humans perdran la partida. Els interessos no som mai nosaltres perquè nosaltres som en funció dels interessos. És evident que el que genera més sensació de seguretat és un món sense tanques i sense reixes, però malauradament no és el nostre món.

A Alemanya, el canceller Olaf Scholz ha decidit que continuïn funcionant fins a l’abril del 2023 les últimes tres centrals nuclears que queden en funcionament al país. Estava previst que tanquessin definitivament a finals d’any, però el tall del subministrament rus a causa de la guerra d’Ucraïna ha obligat el govern alemany a reestructurar el tema energètic. L’hivern ja no el veu ningú com una estació sinó com una amenaça. Per això, a grans mals, grans remeis. El preu que paguem mediambientalment per les nuclears ja el coneixem. També sabem a quin preu paguem l’energia i quins beneficis genera i a qui. Encara no tenim l’experiència de quin seria el preu que pagarien les nostres vides fent una reducció considerable de la despesa energètica. Un canvi d’hàbits radical que hauríem pogut fer gradualment i que, finalment, haurem de fer per força. Mentrestant, la solució passa per mantenir l’actual consum d’energia tant de temps com sigui possible a canvi d’allargar una situació insostenible per al planeta, és a dir, per a nosaltres mateixos. La pregunta no és si hi ha sortida als cercles viciosos per on circulem, sinó si estem disposats a sortir-ne. És un pas de geganta.

Una de les activistes de Just Stop Oil que va llançar salsa de tomàquet al vidre que emmarca Els gira-sols de Van Gogh reconeix que l’acció és ridícula però volien cridar l’atenció dels mitjans de comunicació per parlar de la crisi mediambiental i de les decisions polítiques. L’acció ridícula ha cridat l’atenció dels mitjans, però la majoria de persones consideren que per protestar no cal fer malbé una obra d’art. Ni el seu marc. L’obra d’art s’ha de preservar i qui prova de destruir-la no té cap mena de sensibilitat. I aquí, més o menys, s’acaba el debat i les causes justes perden adeptes. Llàstima. Accions com aquestes, que ens poden semblar millor o pitjor, qüestionen el valor que hem donat a les coses. El món de l’art no està lliure de culpa però les obres ens inspiren i cal preservar-les. Naturalment. Si no, què som? ¿Ogres que ens dediquem a aixecar murs per amagar les nostres pròpies vergonyes?