Solstici d'hivern: demà el dia s'allarga
Aquest Nadal ens ha portat l'obsequi d'un lideratge. El rebem ara, perquè fa un mes encara no havia estat posat a prova, com cal que ho siguin els lideratges. I ens l'entreguen la difamació, les amenaces, la temptació d'abandonar, l'oportunisme d'algun soci deslleial, fins i tot la traïdoria d'un mitjà de comunicació que en qüestió d'hores va passar de promoure a desestabilitzar el seu lideratge. Sols el lideratge que supera un bateig de foc és un vertader lideratge. I Mas l'ha confirmat, incinerant l'ambigüitat amb què menà la campanya electoral quan la vigília de la investidura declarà amb transparència de matí gebrat que l'objectiu de la nova legislatura és fer de Catalunya una nació lliure entre les nacions lliures del món. Fins i tot els més exigents en matèria de llenguatge (el dimoni estima la polisèmia) hem de reconèixer que, si el president no ha pronunciat encara el mot independència , ha pronunciat en canvi el mot venerable de llibertat . I no de qualsevol llibertat sinó de la que portarà Catalunya a l'ONU i al club, més selecte encara, de les nacions que s'han dotat d'un règim normatiu de drets inalienables. Enrere queden mesdames Puta et Ramoneta, les demoiselles d'Avignon d'una etapa en què els catalans hem col·laborat al propi anorreament, com si el mercadeig amb la dignitat de l'ésser fos una virtut o un tret d'identitat.
Lideratge indiscutible de Mas, però també ascens d'un altre astre de primera magnitud, el d'Oriol Junqueras. El camí no el mostra un sol estel, que no seria poc i ja faria el pes mitològic, sinó una constel·lació. Aquest Nadal el gruix de Catalunya supera, per primer cop en un segle, el narcisisme de les petites diferències que va estripar el catalanisme en els seus inicis. I renunciant al sectarisme, fa bona l'advertència de Mas, que si ell cau, darrere seu en vindran d'altres. No en tinc cap dubte: si l'Estat degrada l'estat de dret al dret de l'Estat al decisionisme pur i dur, a Catalunya hi sortiran líders de sota les pedres.
El pacte per la consulta hauria estat impossible sense la responsabilitat induïda per l'electorat en els dos grans partits sobiranistes. D'antuvi, perquè la transversalitat de l'Onze de Setembre ha tancat la ferida oberta en el catalanisme per l'esfondrament de la Solidaritat ara fa poc més d'un segle. Té raó el PP de titllar el nou escenari de pacte contra natura. La col·laboració entre humans, clau de volta de la civilització, és artificial, com ho són les convencions en què recolzen la societat i la vida política. Les formigues també col·laboren, i els llops, però dintre d'uns límits prescrits per l'instint. Sols la col·laboració humana és creativa i s'especialitza en funció de la necessitat. Temptejant i accedint al compromís, els dos partits mestres de la política catalana han abandonat la condició natural de guerra de tots contra tots, que l'Estat atia com a àrbitre interessat de les rancúnies intestines. Per escapar d'aquesta condició de fractura interna que ens manté paralitzats, cal una confiança que l'Estat farà mans i mànigues per destruir. Compromís ve de co-prometre , prometre conjuntament. A la pràctica això s'acompleix avançant en la convicció que les promeses es verificaran.
El pacte és l'essència de la política i el cor de la democràcia. Això no vol pas dir que qualsevol pacte sigui democràtic o políticament encertat. Vol dir que el pactisme, que a Catalunya ha estat manta vegada una òptica equivocada, car hi ha pactes abjectes dels quals se surt moralment afeblit, és el secret de la nostra fortalesa política. Ho demostra el pànic que ha corprès l'Estat arran del pacte virtuós i, per tant, no gens natural, entre les dues forces troncals del catalanisme. Negar-se a pactar per no comprometre l'ortodòxia dels principis és una recepta d'irrellevància i garanteix l'eventual dissolució del sectari, car la puresa actua com un àcid damunt el sentit de realitat. La secta neix i viu del maniqueisme: el món -l' establishment , el capital, el govern, la majoria en fi- és corrupte mentre que el sectari posseeix el secret de la regeneració i coneix la data en què el cel i la Terra passaran. La crisi anuncia la fi dels temps; debades voldríeu contenir-la racionalment, per exemple, equilibrant contenció de la despesa i estímul de la inversió. El sectari l'abraça místicament, la bressola amb un encanteri de jeremiades que fan ploure els vots com ànimes segades per les retallades. I no pacta, perquè entendre's amb la corrupció val tant com corrompre els valors que ell monopolitza.
El regal d'aquest Nadal és un pacte que caldrà eixamplar, no a les sectes inassequibles sinó a les seccions de l'arc parlamentari capaces de col·laboració negociada, amb el país com a límit inclusiu i exclusiu de la política parlamentària -que vol dir, exactament, política de diàleg i responsabilitat d'entesa.
