La solitud de la professora de català

Ara que se’n sent parlar tant, d’educació, llengua i escola, em sento empesa a compartir la realitat que visc com a docent de llengua catalana i literatura en un centre amb uns usos lingüístics força habituals a Barcelona i en la seva regió metropolitana: la llengua de les famílies és en la gran majoria dels casos el castellà i, en un percentatge més petit, el català i altres llengües.

La llengua catalana està, doncs, en minoria i la llengua de socialització i de lleure de l’alumnat és el castellà. Per a molts alumnes, l’únic espai on senten el català és l’institut. Així i tot, la realitat és que hi ha algunes matèries que, per comoditat del professorat, es fan directament en castellà, que la llengua d’intercanvi alumnat-professorat és en molts casos el castellà i que, totalment aliens al fet que tots som referents lingüístics en un context evident de llengua minoritzada, l’actitud lingüística general fa que el nostre alumnat no surti amb les mateixes competències que l’alumnat d’altres centres o territoris. No estem treballant per la igualtat d’oportunitats.

En aquest context, la llengua no es valora. No cal dir que no es busca l’excel·lència lingüística, cal dir que ni tan sols es treballa per uns mínims. Només a classe de català i de castellà comptem les faltes d’ortografia. Algun company hi posa el seu gra de sorra però desisteix davant del desastre, el gran nombre d’alumnes i correccions (fins a 150 per docent) i l’actitud de l’alumnat, que, cada vegada més, es pregunta per què ha de fer els seus treballs de socials, de biologia, del que sigui, en català quan, de fet, “no serveix per a res”. I tenen tota la raó: amb la nostra actitud lingüística els nois i noies veuen que el català “no cal”. I aquí ve el neguit: és responsabilitat de la professora de llengua catalana “salvar” la llengua: que no l’odiïn, que l’escriguin bé, que s’expressin amb fluïdesa, que l’entenguin com una cosa de valor que els obrirà portes, que vegin el privilegi que tenen de ser ja, des de petits, com a mínim bilingües. Així i tot, cal dir que en la gran majoria dels casos l’alumnat no té prejudicis en relació a la llengua. Quantes vegades he tingut converses del tipus: –“¿El català desapareixerà?” –“Si el deixem de parlar, sí”. –“Pues yo no quiero que desaparezca ”.

Mentre els usos lingüístics dels centres boicotegen, sense adonar-se’n, l’assumpció d’un bon nivell lingüístic i d’una fluïdesa que els pot obrir un dia camí, a tot això hi afegim que l’alumnat que acredita el català de 4t d’ESO surt, des de l’any 2009, amb el nivell C1, considerat el nivell funcional segons el marc europeu comú de referència per a les llengües. És a dir, els professors de català hem d’assumir la responsabilitat de regalar-los el títol tot sabent que una part de l’alumnat acreditarà un nivell que en cap cas té i que li permetrà entrar, per exemple, en el cos funcionarial català, valencià i balear.

No hi ha mala fe, hi ha desídia i un laissez faire, laissez passer que està portant la llengua catalana en molts centres de secundària a un lloc residual, anecdòtic, a un cul-de-sac. Amb tot això, els conflictes polítics dels darrers anys i l’omnipresència a les vides adolescents de les xarxes socials han acabat de donar l’estocada final: la llengua s’ha polititzat i sembla que el català sigui ja només cosa de joves “independentistes”. Jo mateixa constato, estupefacta, com els meus fills adolescents, en un context sociolingüístic ben diferent, han renunciat al català en les seves relacions socials “perquè no mola”. Ells sí que tenen prejudicis envers la seva llengua materna.

El panorama és desolador. Entenc que no a tothom li importi la llengua. Si als despatxos importa, no es treballa des de la realitat. Mentrestant, la professora de català viu en total solitud l’assumpció d’un paper per al qual no estava preparada: el de “salvar” una llengua que s’estimba i que es perd amb el beneplàcit dels seus propis parlants.