La solitud de l’alumna de català

Vam llegir amb molt d’interès (i cert consol) l’article de l’amiga Mireia Estrada Gelabert de fa uns dies, titulat “La solitud de la professora de català”. Com a docents que també treballem a l’àrea metropolitana de Barcelona, ens agradaria compartir algunes experiències recents que creiem que continuen el cadàver exquisit iniciat per Estrada. 

Comencem. Fa unes setmanes, una alumna de quart d’ESO demana al professor de català què pot fer per apujar nota. El professor té una idea. Li proposa un treball de camp: "Durant tres dies —li diu— aquí a l’institut parlaràs amb tothom en català, i, en acabat, m’escrius com ha anat, com una mena de reportatge". No és un repte difícil: ell sap que la noia és catalanoparlant, bona alumna i té una certa reputació dins del grup. L’alumna s’hi engresca. Al cap d’un parell de dies, però, el professor rep un correu de la noia. 

"Et seré 100% sincera —avisa—. [...] m’he sentit molt prejutjada i pressionada pel meu entorn. Sentia que no encaixava. Així i tot, he seguit, però se m’ha fet difícil per molts motius. Per començar, estic massa acostumada a parlar en castellà amb els meus companys [...]. A més, m’he sentit amb l’obligació de raonar per què estava parlant en català, ja que uns m’han mirat molt malament i, els que no, han rigut. Que, sincerament, no sé què prefereixo. Hi ha hagut gent a qui l’hi he explicat i llavors m’ha canviat la llengua al català. Però no l’utilitzaven del tot, només a vegades. Només he aguantat dues hores i mitja. No he pogut".

La noia continua: "El català al nostre institut no només està extingit entre els alumnes, sinó que també està reprimit". Són paraules seves, que poden sonar exagerades —és una adolescent de quinze anys—, però que descriuen amb precisió de quina manera funciona la repressió. El resultat és clar: en alguns centres, no existeix la llibertat de parlar en la llengua pròpia de Catalunya i vehicular de l’ensenyament. L’endemà del correu, professor i alumna comenten l’assumpte i apareix un altre tema: "És que, a més, hi ha professors que sempre ens parlen en castellà. Què hem de fer, nosaltres?"

Afegim a l’anècdota que, durant el curs 2020-2021, una enquesta d’usos lingüístics del centre revelava que un 17% dels alumnes tenien el català com a llengua d’ús familiar. Més que els que, a casa, parlen l’àrab, el xinès o l’urdú. Tanmateix, és habitual sentir grups d’alumnes parlant entre ells en aquestes llengües, però en cap moment se senten estudiants que s’adrecin a altres estudiants en català. Zero. ¿Tan avesats estan a reprimir-se? L’alumna que hem citat suara encara té l’optimisme de creure que el català no desapareixerà, però al final del correu reconeix que "...la pressió social pot amb mi. Si finalment s’extingeix el català, [...] no seré pas jo la seva heroïna".

Darrerament s’ha parlat molt també dels plans lingüístics de centre. Es tracta del document que conté l’anàlisi del context sociolingüístic de cada institut, estableix uns objectius pel que fa a l’ús i l’aprenentatge de les diverses llengües i especifica de quina manera es pensa assolir-los. Per valorar l’eficàcia d’aquests documents, inspecció educativa ha enviat a les direccions dels instituts un qüestionari de set preguntes per veure com s’adapten a la nova llei aprovada al Parlament. S’hi demanen coses com: "¿El projecte lingüístic preveu que el català, com a llengua pròpia de Catalunya, sigui la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge?"; o bé "¿El projecte lingüístic preveu un ús curricular i educatiu tant del català com del castellà?"

En cap moment es pregunta: "¿El català és efectivament la llengua vehicular del centre?"; o bé "Quines mesures es prenen per assegurar que els alumnes assoleixen el mateix nivell de català que de castellà?" Forma part del pervers mecanisme habitual –cartes, rúbriques, enquestes; papers!–. I qui burocràcia passa, curs empeny.

Els plans lingüístics no són cap novetat. Ja existien abans de la polèmica. Fa dècades que està escrit que el català ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament i, tanmateix, sabem que això no es compleix. Els alumnes ho saben. Els professors ho saben. Les direccions dels centres ho saben. Els inspectors ho saben. I els responsables del departament d’Educació ho saben. La impunitat —gairebé fatxenderia— amb la qual actuen molts professors que porten anys i panys impartint classes (fins i tot material didàctic) en castellà és la prova de la poca cura —la covardia— que ha tingut el departament d’Educació a l’hora de fer complir la pròpia llei.

Estrada lamenta que els professors de català siguem els únics que donem valor a la llengua. "Només a classe de català i de castellà comptem les faltes d’ortografia", il·lustra. Però quan es proposa fer programacions amb l’objectiu d’assolir un nivell C1, s’argumenta que això perjudica la igualtat d’oportunitats. Exigir un nivell de català és posar un mur als alumnes, se’ns diu. Som en aquest punt. Tenim professionals al sistema educatiu públic que ja veuen el català com un obstacle. La mateixa barrera mental que impedeix a molts professors adreçar-se sempre als alumnes en català, en la llengua que també tenen dret a conèixer i estimar. I és així com, de retruc, van laminant també la moral dels que sí que el parlen. Tot en benefici d’una pretesa igualtat que no té problemes, però, per deixar els qui volen parlar, escriure o pensar en català en la marginalitat o la vergonya. 

Hi ha professors que desisteixen, diu Mireia Estrada. I hi ha desídia. Cert. Però aquesta desídia és el producte d’una maquinària amb uns engranatges concrets que fa massa anys que duren i que sembla tabú qüestionar-los. Com que estem convençuts que hi ha un gruix de professors amoïnats per aquest tema, creiem que seria positiu que compartissin experiències com la nostra perquè el departament d’Educació deixi les enquestes i actuï de veres. Perquè cap més alumne tingui por ni vergonya d’expressar-se en català.