Solidaritat inversa

4 min

Segurament és obvi i ingenu afirmar que la decisió de presentar-se a unes eleccions l’ha de motivar la voluntat de treballar solidàriament per resoldre els problemes, en molts casos dramàtics, de la ciutadania, és a dir, dels votants: de treballar pel que anomenem genèricament el seu benestar. Fer campanya porta inherent l’afirmació “Ajuda’m a guanyar, ajuda’m a arribar a la responsabilitat que anhelo i jo t’ajudaré a resoldre els teus problemes” des del poder polític, que és, per definició, poder delegat de la ciutadania. També és obvi que, segons la ideologia dels candidats, la prioritat dels problemes a resoldre són uns o altres.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Alguns diuen que va ser en el moment que ocupar un càrrec públic significava córrer risc de morir (en indrets on els càrrecs públics eren atacats, per exemple per un grup terrorista) on es va invertir la solidaritat. Ja no hi havia una empatia descendent, una solidaritat descendent, sinó que es buscava la solidaritat ascendent i –sobretot– l’empatia ascendent. Apareixia la temptació de dir: “Mira com sagno, mira com pateixo, vota’m i sent pena per mi”. Alguns grups polítics, molts anys després (el PP i alguns grups d’Irlanda del Nord), encara busquen aquesta direcció perversa de vincle electoral.

M’expedienten, em detenen, em jutgen, has de votar-me. No entris a analitzar per què ho fan, només mira’m com una víctima del sistema i vota’m. Com més acríticament, millor; com més ploris quan em votis, més fort serà el vincle entre votants i representant.

Aquest estiu hem tingut una versió americana d’aquest “Plora per mi encara que hagi estat incapaç de resoldre cap dels teus problemes i els hagi amplificat i convertit en perills col·lectius”. Trump ha explotat el sentiment del sistema em persegueix, l’FBI i la CIA volen acabar amb mi (encara que hagi estat el màxim comandament del sistema), i ha deixat de parlar dels seus tractats internacionals i els seus acords secrets amb dictadors que han empitjorat les condicions de vida per la terrible i complexa situació econòmica. No importa, l’única cosa que importa és que ell torni als seus privilegis de la Casa Blanca.

La identitat política construïda entorn del victimisme és potent. El càrrec públic és víctima d’un problema que potser ha ajudat a crear, però si explota adequadament el paper de víctima, intentarà que no se li demanin responsabilitats, ni tan sols explicacions. L’empatia es converteix en ritual sagrat i qui dubta del plany, que cal manifestar amb la màxima estridència, és un traïdor d’aquella causa, la que sigui.

És una perversió perquè desapareix l’obligació del governant de resoldre els problemes, de preocupar-se per la ciutadania, de canalitzar la força organitzada per crear benestar i bonhomia i ja només importa el patiment (o suposat patiment) del que ocupa el càrrec d’elecció popular. Si el dolor del victimisme és sagrat, qui el qüestiona és l’heretge. Aleshores els problemes dels ciutadans, les escoles sense prou personal o amb instal·lacions deficients, la sanitat exhausta, la inadequada gestió de l’aigua, la inflació que buida el cistell de la compra, el transport públic deficient, les malalties invalidants i el sobreesforç dels cuidadors, ja no són la raó d’ocupar el càrrec públic, ara no importen; les cicatrius sacralitzades dels governants requereixen tot l’esforç, tota l’entrega col·lectiva.

S’ha invertit la direcció de la solidaritat, l’empatia, l’esforç. Tot un estiu, per no posar l’objectiu de la mirada en una extensió més àmplia, comentant la ferida d’una presidenta del Parlament que ha estat suspesa per un article que va votar i va considerar un acte d’exemplaritat. No entraré a analitzar l’article del reglament del Parlament perquè no van demanar-nos l’opinió als ciutadans, perquè és fruit d’una acció estrictament de grups parlamentaris i no puc entendre com ha enrarit l’ambient d’un dels estius amb més problemes socials de les darreres dècades.

La política catalana no sembla tenir posició en geopolítica mundial, en polítiques d’habitatge públic, en captació de la producció que renuncia a la deslocalització, en el gran tema de les energies no-fòssils, en política europea i atlàntica. Ha estat un estiu d’insults i desqualificacions perquè la presidenta del Parlament serà jutjada per esbrinar si va manipular uns contractes quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

Té raó quan demana que respectem la seva presumpció d’innocència, reconeguda en el 24.2 de la Constitució, el mateix que li permet no autoinculpar-se i explicar la seva versió dels fets. La mateixa norma que estableix que la contractació ha de ser pública i amb lliure concurrència per garantir que no treballin per a l’administració pública els amics i coneguts dels que governen. Ja que a Catalunya l’estiu ha estat impregnat de desqualificacions i política menuda, ignorant els grans temes, tinguem present que no parlem de quantitats ni d’apropiació sinó de principis fonamentals de funcionament dels poders polítics.

Si s’enfoqués així, potser no seguiríem en la perversa solidaritat inversa.

stats