A soles amb la cultura
La cultura ens posa en contacte amb altres (amb certs creadors, amb el públic, amb altres participants en un mateix esdeveniment) però en el fons és una experiència que ens deixa a soles amb nosaltres mateixos. L’obra d’art que veiem o el llibre que llegim és menys un diàleg entre iguals que una interpel·lació autoritzada. Les trobades culturals ens relacionen amb alguna cosa que ens despulla de les habituals companyies. Totes les estratègies d’animació cultural i promoció educativa, encara que es realitzin amb altres, han de succeir en un mateix, en la pròpia sensibilitat i pensament. Hi ha experiències d’aprenentatge que no es realitzen en l’actual mística de la feina en equip, la interactivitat, el grup i la connectivitat. ¿I si els nostres fracassos educatius tinguessin menys a veure amb una resistència a cooperar que amb una incapacitat per a certes experiències solitàries, com la lectura, la reflexió o l’escolta?
Les activitats culturals estan íntimament unides a la capacitat per realitzar experiències solitàries a través d’un cert tipus de desconnexió. Els defensors de la utilitat de la cultura per a la cohesió social, la identitat col·lectiva, la competitivitat d’un país o les transformacions socials s’obliden amb freqüència que la cultura no deu la seva existència a la utilitat que pugui representar per a l’afirmació d’un col·lectiu. Es lloa la potenciació de les propietats individuals a través de la cultura, però de seguida se’ns recorda que les societats no ens podem permetre deixar cap potencial inutilitzat, és a dir, que la promoció individual està pensada per subordinació al sistema social. Aquesta declaració a favor de la individualitat és incompatible amb el fet que només es fomenti el que necessiten els mercats i les agències d’avaluació. Ja ho advertia Nietzsche: “S’odia la cultura que ens fa solitaris, la que es proposa fins que va més enllà dels diners i el guany, la que requereix temps”.
En qualsevol veritable experiència cultural un topa amb si mateix i amb alguna cosa que el transcendeix. Una de les accepcions més vulgars del terme relaciona cultura amb identitat de tal manera que, en les seves manifestacions, no faríem altra cosa que desenvolupar el que som i celebrar-ho col·lectivament, o explicitar el que ja sabem, sense aprenentatges ni ruptures significatives. D’aquesta manera es perd de vista la seva veritable utilitat: la cultura no és el desplegament de la pròpia identitat sinó el mitjà a través del qual gestionem la insatisfacció amb la nostra manca d’identitat. Som éssers culturals perquè la naturalesa ens ha donat escasses instruccions d’ús sobre el que som i hem de fer.
Si la cultura crea un particular sentiment de la pròpia indigència és perquè constitueix una mena d’observatori de l’inabastable. Per un moment tenim a les nostres mans, davant la vista, alguna cosa que mai hauríem estat capaços de produir; el no disponible es posa al nostre abast. La concentració de significat de què gaudim en aquell moment contrasta fortament amb la nostra limitada capacitat subjectiva. En tota experiència cultural, formativa o d’aprenentatge es verifica aquesta desproporció. No sap res qui no sap que el veritable saber és inabastable; no ha après res qui no ha après tot el que li queda per aprendre. Ser culte no és acumular lectures, concerts i exposicions, sinó haver entès aquest caràcter inabastable de la cultura i mantenir, malgrat tot, aquesta aspiració de ser persones formades en el sentit més integral del terme.
Per aquest motiu l’autosuficiència de les elits cultes és un dels signes més evidents d’incultura. El catetisme dels rics resulta ridícul, mentre que la ignorància dels pobres pot arribar a ser admirable. Haver llegit molt implica estar més afectat que altres per la pena de no haver llegit prou. Una persona “llegida” és el contrari d’aquells que citen profusament o creuen que Google els posa a l’abast tot el que els cal saber. Ser culte és tenir consciència que ser culte és molt important i molt poc alhora.
