La soledat fa mal. Trencar-la depèn de tots nosaltres. Aquest és el missatge que fan arribar els responsables d’una iniciativa molt especial: la Setmana Contra la Soledat No Desitjada. Serà del 14 al 20 d’octubre i la posa en marxa Sant Joan de Déu, amb la col·laboració de diverses entitats socials que ja treballen amb l’objectiu de trencar la soledat, especialment de les persones i els col·lectius més vulnerables.
La campanya ha fet un vídeo promocional on persones de totes les edats parlen de la soledat: què és, si l’han patida, com solucionar-la. De totes les intervencions, m’ha cridat especialment l’atenció una noia que destaca el fet que sovint les persones tenen vergonya de confessar que se senten soles. La soledat és un tabú, diu, “és com lleig, a sobre!”.
Hi estic d’acord i crec que aquest tabú té molt a veure amb aquesta societat que hem creat entre tots, aparentment hiperrelacionada i que exigeix mostrar-se com una persona feliç. És molt important tenir seguidors (no amics) a Instagram i, sobretot, mostrar-los imatges d’una vida perfecta: escenes de diversió, sempre envoltats d’altres persones, amb paisatges bonics de fons. Però aquesta, tots ho sabem (i fem veure que no), no és la vida real. És més, en alguns moments he arribat a pensar que l’exposició a Instagram d’aquesta felicitat és inversament proporcional a la felicitat real que senten algunes persones. Potser les stories i els posts ben il·luminats, que fotografien escenes ben dissenyades, només són un crit, una petició d’ajuda: aquesta és la vida que m’agradaria tenir, però estic sola, ajudeu-me.
Fora de càmera, tothom té moments de soledat no desitjada, sigui per circumstàncies conjunturals, o per caràcter, o per l’edat. I ningú –o gairebé ningú– no comparteix a les xarxes aquest sentiment, que pot provocar tant de dolor. Som una societat d’aparador: estic bé, tinc companyia, soc feliç. És la mateixa inèrcia que ens fa preguntar “com estàs?” a manera de salutació, sense esperar una resposta sincera. Què farem si la persona a la qual adrecem aquesta pregunta convencional ens contesta: “Doncs mira, estic fotut, em sento molt sol”? Estem preparats per reaccionar-hi?
La Setmana Contra la Soledat No Desitjada posarà en evidència aquesta realitat i organitzarà diverses activitats destinades a reflexionar sobre la soledat i sobre com podem ajudar a trencar-la.
En realitat, no es tracta de res gaire complicat. En un altre vídeo de la campanya, un nen comença admetent que no sap què és la soledat. Quan la seva amiga li diu a cau d’orella que és “estar sol”, el nen de seguida troba la manera de lluitar-hi: “Si algú està sol li diria que puc anar a casa seva sempre que vulgui”.
És una fórmula senzilla. Tots tenim persones que sabem que poden sentir-se soles. Una trucada, una visita, una cita per fer un cafè o per passejar. Ho tenim a l’abast, però de vegades no se’ns acut fer-ho. La Setmana Contra la Soledat No Desitjada pretén impedir que ens despistem, que el dia a dia atrafegat no ens faci perdre de vista que som persones i recordar que qualsevol de nosaltres pot sentir la soledat. O trencar-la.
No fa gaire, una pandèmia ens va obligar a tancar-nos a casa i va ser dur, especialment per a les persones que ho van viure en soledat. Ara som lliures d’entrar i sortir, de fer-nos companyia, però de vegades no hi pensem. Cal estar-hi atents i cal, també, aprendre a demanar ajuda quan som nosaltres els que ens sentim sols.
