22/02/2023

Els soldats torturats per l’exèrcit rus

3 min
Un home empresonat mira per entre les reixes.

Aquesta és una història especial. És la història d'un noi, l’Anatoli. O potser és la història d'en Bohdan? O d'en Havril, en Danilo, en Fedor o en Demian. Potser és la història d'en Luka, en Marko, en Mikhailo o en Valentín; o, potser, la d'en Serhí, en Roman, l’Oleg, l’Oleksandr, en Nikolai o en Pavló: tots ells joves ucraïnesos que van marxar un dia, no fa gaire, cap al front per combatre i intentar frenar l'avenç rus al seu país, la seva ciutat, els seus barris, casa seva.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En aquesta història els noms no importen; el que compta són les persones que estan a punt de sucumbir al dolor, a la bogeria i a la demència cruel d'una guerra que esborra noms, escup foc, vomita sang i no mostra cap clemència per la vida.

Aquests setze joves van decidir empunyar les armes, empesos per la passió, la ràbia, la por o, simplement, per intentar defensar les seves famílies, els seus amics i la seva gent dels tancs russos que sembren el pànic disparant contra qualsevol objectiu: centres comercials, zones residencials, parcs infantils, edificis civils, carrers, avingudes, pisos, hospitals. Màquines de destrucció i demolició d’edificis i de vides.

Vaig conèixer alguns d'aquests joves fa uns dies, visitant l'Hospital Central Militar del Servei de la Guàrdia Fronterera d'Ucraïna a Kíiv. Érem allà en missió humanitària, amb la bona amiga Lucía Caram i la Fundació del Convent de Santa Clara, portant al país furgonetes, ambulàncies, material mèdic i d'abric, generadors elèctrics i altres equipaments de primera necessitat i atenent les peticions d'ajuda dels equips mèdics de l'hospital, que imploren medicaments, antibiòtics, més generadors, més ambulàncies i, fins i tot, un hospital de campanya per poder atendre els ferits al front, tallar les hemorràgies, frenar les infeccions i donar-los una oportunitat de viure que molts no tenen actualment.

En un moment d’aquesta visita, l’equip mèdic ens va convidar a visitar alguns soldats acabats d’arribar del front. I va ser allà on vaig conèixer vuit dels setze joves. Estaven prostrats als llits que abarrotaven les habitacions de l'hospital o eren a la sala de recuperació. O, simplement, seien en un banc amb la mirada perduda i absent. Feia olor de suor i de llàgrimes, feia olor de sang. Feia olor de mort a tot arreu.

I allà, en un racó, vaig conèixer l’Anatoli. Estava assegut al llit mirant els que entràvem a l’habitació per visitar-los. Vaig seure prop seu, a tocar del seu llit i, gràcies a en Victor, el traductor, vam poder conèixer la seva història.

L’Anatoli va ser fet presoner al cap de poques setmanes d'iniciar-se el conflicte, en un dels atacs inexorables de les tropes russes contra la població civil. Molts dels seus companys van morir aquell dia, ens diu, balbucejant. Però ell i alguns més van ser arrestats i portats a un edifici reconvertit en presó militar de campanya. Joves de dinou, vint i vint-i-un anys tancats a les fosques, malferits, espantats, sense saber si sobreviurien una hora més, un dia més, una setmana més.

L’Anatoli explica que va estar engarjolat sis mesos i que, en aquest període de temps, els soldats russos el van torturar, de forma cruel i inhumana, destrossant-li les cames a cops, deixant-lo sense menjar durant dies, jugant amb la seva vida, impedint-li dormir, cridant-li, amenaçant-lo, infligint-li un dolor moral i físic que a punt va estar d'esfondrar-lo i que es deixés morir.

Però l’Anatoli va sobreviure a aquella barbàrie. “Com vas poder aguantar?”, li pregunta el Victor amb llàgrimes als ulls. “Vaig aguantar per la meva filla i per la meva dona”, respon l’Anatoli. "Elles eren allà, a la presó, amb mi, guarint-me les cames, acariciant-me la cara, parlant-me, pregant-me que aguantés… I ho vaig poder fer gràcies a elles".

En Victor i jo ens mirem. Plorem sense poder ni voler contenir les llàgrimes. Ens agafem la mà. Ens abracem. I l’Anatoli ens mira, sense plorar (no li queden llàgrimes), sense somriure, sense expressió. Només ens mira i ens diu: “Diakuiu” [Gràcies]. Penso que es guarda l’emoció per al dia que li permetin retrobar-se amb la filla i la dona. Mentrestant continua lluitant, al seu front de batalla, contra el dolor, la por de dormir, els fantasmes, la foscor.

Aquesta és la història de l'Anatoli i els seus set companys, els joves soldats voluntaris que un dia van voler impedir que els tancs invasors destrossessin tot el que estimen, tot el que anhelen.

També és la història dels vuit joves que no van sobreviure aquell dia i no vaig poder conèixer, aquells que van morir al fang i la neu d'un carrer qualsevol d'una ciutat qualsevol d'Ucraïna. Per als setze i per a totes les persones que pateixen al món sencer va la meva abraçada, el meu cor, la meva ànima, les meves llàgrimes i el meu somriure.

Moisès Sala és director i fundador de The Gospel Viu Choir, Gospel Project Choir i Heaven on Earth
stats