09/09/2011

Solà, on ets? / Velocitat massa variable

Solà, on ets?

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ja hi tornem a ser. Amb la interlocutòria del TSCJ que canta les absoltes al català com a única llengua vehicular a les escoles, ens hem de tornar a arremangar per lluitar per una fita que semblava assolida, irrenunciable i consolidada. Hem de maldar, novament, per defensar una situació de mínims. El lingüista Joan Solà ho va dir de manera impecable, ara fa dos anys, quan el president Benach el va convidar a fer un discurs al Parlament. "Fa trenta anys que diem, ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país. […] Aquesta meitat del país ha mig callat […] al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'anava ofegant". I afegia: "La solució és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l'arrel i simplement hi posem pedaços". Quan Solà va fer el seu discurs (i les imatges proven que Artur Mas va ser el primer a aixecar-se per aplaudir) encara no hi havia sentència de l'Estatut. Ara la jugada política ja es veu a venir. El PP a la Moncloa pactarà amb CiU, a canvi d'alguna renúncia, que això del català a l'escola no es toca, aquí donarem les gràcies, li penjarem medalles al Duran i estarem com estàvem -per bé i per mal- abans del conflicte. Sempre, però, tindrem al damunt les espases de Dàmocles de les sentències del Constitucional, el Suprem i el TSJC.

Cargando
No hay anuncios

Joan Solà fa poc més de dos anys que va fer envermellir els diputats. Fa menys d'un any que va morir. I l'enyorem. A ell, i el seu discurs valent, el de l'home compromès que quan deia plantem cara ho afirmava amb totes les conseqüències i no amb el tacticisme deixatat dels nostres governants.

Velocitat massa variable

Cargando
No hay anuncios

Aquest estiu, per allò de les vacances i de fer de Rodríguez i aquestes petites històries familiars que no vénen al cas, m'he fet un tip d'anar, amunt i avall, en cotxe de Barcelona a Vilanova i la Geltrú. La ruta, tant d'anada com de tornada, sempre la mateixa. La C-32, túnels del Garraf i peatge. En pocs dies m'he fet solidari de l'enuig de tants conductors que viuen al sud de Barcelona i que passen per aquesta carretera amb assiduïtat. En un tram del Baix Llobregat de només catorze quilòmetres, del 39,5 en endavant, direcció Barcelona, aquesta és la seqüència de velocitats: 90, 100, 120, 90, 80, 120, 100, 80, 60 i 80. El resum és que, per conduir un tram tranquil, recte, pràcticament pla, de catorze quilòmetres fas fins a vuit canvis de velocitat i circules a sis velocitats diferents. De mitjana, cada menys de dos quilòmetres pots variar la teva marxa. No cada dia és igual -per això se'n diu velocitat variable- però aquesta és la seqüència que més vegades he trobat, tant d'anada com de tornada, durant el mes d'agost. El problema no són els dos radars fixos (tot i que n'hi ha un que t'obliga a passar de 120 a 80 just al mateix moment de la foto) sinó que t'obliga a fer una conducció tan summament pendent del rètol que tot plegat resulta absurd. No hi ha criteri. Ni en nom del medi ambient, ni de la seguretat, no hi ha cap motiu que pugui explicar aquest desgavell arbitrari de velocitats. O és que es contamina ara sí, ara no?

El Servei Català de Trànsit ha de triar entre revisar aquesta velocitat massa variable, continuar fent el ridícul o posar entre cometes això de "servei". Segur que en Joan Aregio i els que l'han precedit en el càrrec vetllen per una conducció més segura i amb menys accidents però, en aquest tram, s'han passat de frenada.