A sol i serena

Aparentment, a partir de mitjans segle XX, la dona es va rebel·lar i, amb la força del seu no , va preferir un pis xic a la ciutat que no pas casar-se amb un home en un poble. Ni tan sols si pertanyia a una casa bona. Aquest era un tema recurrent a casa quan jo començava a escoltar les converses dels grans, encara que no pas amb gaire atenció, val a dir-ho, com si, mira per on, allò no tingués res a veure amb mi.

Hi he tornat a pensar llegint el número 12 dels Quaderns de l'Institut Català de la Dona, en què Rosa Binimelis, Mariona Bosch i Amaranta Herrero exposen dades sobre dones, món rural i pagesia que donen idees sobre l'estat de la qüestió per apuntar unes propostes de millora. El fet d'haver recollit opinions de diverses dones fa que la seva exposició sigui una aproximació actual i autèntica de la situació de les dones que viuen en pobles i, en concret, de les nostres dones pageses. Mirades des de fora, no tenen res a veure amb les seves predecessores, però analitzant la seva situació laboral i familiar, descobrim que presenten encara dificultats de primer ordre, malgrat tenir estudis, saber conduir, fins i tot tractors, i haver-se introduït en bastants casos en l'ús d'internet. Es dedueix del quadern esmentat que, malgrat la importància que atorguem a la seva feina, continuen sent quasi invisibles. Com és que encara estem així?

D'una banda, adés i ara, es considera clau el paper de la dona en una explotació rural. Abans, sense una dona una casa de pagès anava, aviat o tard, a la ruïna. La continuïtat representada pels fills anava a càrrec seu, però també la cura de la gent gran i sobretot les tasques bàsiques diàries perquè algú, generalment el marit, pogués desenvolupar el gruix de la feina forta de la terra i el bestiar. Però, ja durant el segle XX, la contribució d'una dona a pagès solia anar molt més enllà de les anomenades labors domèstiques: cuinar, netejar, rentar la roba, comprar.

Pel que llegeixo, la vida de la dona al món rural continua funcionant per acumulació de tasques, malgrat sortir molt més del seu nucli i no ser tan dependent econòmicament de l'home. La dona fa la casa, sí, però no és com quan per ella casa era quasi sinònim de món: moltes dones de pagès tan sols en sortien per anar al metge. Ara tenen possibilitats d'assistir a cursets, d'aprendre informàtica, posem per cas, però després, en el cas que tinguin ordinadors a casa, moltes es troben que, als seus pobles, no hi ha connexió o funciona molt lentament. També les comunicacions per carretera solen ser deficients, la immensa majoria estan pensades per a les ciutats, una trava més. Si viuen en parella, sovint només és l'home qui cotitza a la Seguretat Social; el fet de quedar-ne directament excloses com a treballadores les redueix a tenir una dependència més de l'home.

Així doncs, per causa de la manca d'oportunitats i de la duresa d'aquesta vida a pagès, moltes dones han optat per un treball remunerat al marge de la pagesia. Darrerament, però, ens arriben notícies d'altres dones que volen tornar a ser pageses, moltes vegades involucrant-se amb activitats complementàries agroturístiques o de producció artesanal, les unes i les altres molt valorades en els últims anys.

Les dificultats bàsiques, d'infraestructura i rendibilització dels estudis o d'increment de la preparació, queden subratllades quan es tracta d'ocupar càrrecs dins les associacions agràries, justament perquè la dona no sol quedar alliberada de cap de les tasques que acostuma a realitzar a casa, com passa en el cas de l'home que ocupa un càrrec i que, sovint, pot assistir a reunions i desplaçar-se mentre la dona s'ocupa de la família o de la feina.

Algunes pageses també denuncien com s'han de guanyar que les prenguin seriosament quan volen engegar projectes de manera autònoma. Hauran de demostrar la seva professionalitat amb constància, durant temps, abans que els homes les hagin considerat com un més entre ells. Aquest tema no deixa de ser semblant al que s'esdevé en altres camps professionals on la dona ha de demostrar millor i de forma constant que entén de la feina que té entre mans i que té capacitat de proposar i de prendre decisions. Com més alt és el càrrec dintre de l'empresa, organisme o entitat, més sol passar.

El 2007 les candidates a les cambres agràries catalanes tan sols van arribar a l'11,5%, un percentatge que és més baix encara en els òrgans de govern dels sindicats agraris. Hi ha una excepció: una dona presideix el sindicat ASAJA, però afirma que hi ha arribat "amb molts problemes": entorn fortament masculinitzat, llarga durada de la jornada laboral de les dones i el seu caràcter discontinu i irregular, la insuficient xarxa de serveis socials i el pobre reconeixement de les dones com a agents actius.

Així, l'evidència que manquen dones en llocs de decisió dificulta la igualtat teòrica entre els dos sexes. Per aconseguir-la encara cal escorronar-se a sol i serena.