Alejandro Fernández em resulta simpàtic, tot i que quan comença a parlar seriosament, esclar, m’escandalitzo una mica. Però és un parlamentari hàbil, i demostra que creu en el que diu. Ser del PP a Catalunya demana un punt de coratge, perquè suposa anar a la contra d’alguns consensos bàsics del país (de fet, suposa negar el país, almenys amb aquesta denominació). Però també és jugar amb avantatge, perquè el PP és un gran partit espanyol, i Espanya vol dir poder. Per això els populars catalans van pel Parlament tibats i satisfets, com si en lloc de tres diputats en tinguessin trenta, com si els seus vots valguessin el triple. Això és així perquè, en el marc constitucional, Catalunya no és una entitat real sinó un fragment d’Espanya; una part que no s’explica sense el tot. El PP català no val res: val el que val a Espanya. Esclar que, assumit això, a Alejandro Fernández no l'hauria de sorprendre que des de Madrid se’l vulguin carregar a la brava, sense encomanar-se a ningú, per haver desafiat el discurs oficial de Feijóo. Els líders del PP català es posen i es treuen a Madrid, i això és perfectament coherent amb la ideologia del partit. Per això la militància catalana ho accepta sense protestar. El dret a decidir, ells, ni el tenen ni el volen.
Si això que els periodistes madrilenys anomenen Génova fa caure la dalla, les bases populars veuran desfilar Fernández amb plena conformitat, com abans van veure desfilar Enric Millo o Alícia Sánchez-Camacho. Sense gaire pena, tampoc, perquè el partit cuida dels seus, i ara tots dos mantenen un sou públic, tot i el paperot que van fer durant el Procés. A Xavier García Albiol, en canvi, el van mantenir a Badalona quan el seu nom va aparèixer als papers de Pandora i va perdre l’alcaldia: estava segur que la recuperaria. I ho ha fet, amb majoria absoluta. Part del seu èxit es deu al fet que, tot i ser un pepero convençut, no n’exerceix gaire. Intenta estar per sobre de les sigles, fer cas al famós consell de Franco: “Haga como yo, no se meta en política”. Abans era més bel·ligerant. Després de l’1 d’Octubre, essent líder del PP català, va anar a visitar els policies virtuosos de la porra, per expressar-los la seva solidaritat, malgrat la indignació general.
Els peperos catalans se senten molt espanyols, com tots els seus companys de la resta de l’Estat, i tots somriuen satisfets quan Ayuso diu que a Catalunya es discrimina la gent amb cognoms castellans. O quan Casado diu que als nens se’ls prohibeix anar al lavabo si no parlen català. O quan Moreno Bonilla demana a les empreses catalanes que fugin cap a Andalusia. O quan Ana Rosa Quintana diu el que sigui. No s’immuten, ni se senten interpel·lats. Ells també són la part d’un tot. Res més que això.
Ara els sembla molt bé que Feijóo faci una campanya contra l’ús del català al Congrés, o a Europa. També celebren que el PP valencià qüestioni la unitat de la llengua. I s’emocionen sentint Aznar, que acaba de fer una crida a la revolta nacional contra l’amnistia de més de mil catalans afectats per causes judicials relacionades amb el Procés. Sortiran al carrer, a Barcelona, per tots aquests motius, i per evitar que Catalunya tingui privilegis. I cridaran “Basta ya!”, com es cridava contra els crims d’ETA. Ens agradarà més o menys, però hi tenen tot el dret: els militants del PP català viuen aquí. Són els nostres conciutadans.
Suposo que tots aquests peperos de Catalunya, si alguna vegada senten allò de “som un sol poble”, fan grans riallades. I jo també.
