El sol a la literatura
El sol ha desaparegut dels llibres d’avui. Per això fan mal en lloc d’ajudar a viure. Aquesta frase apareix a la faixa que acompanya la novel·la de Margarita Liberaki Tres veranos, que ha publicat Periférica en castellà. Segons sembla, l’escriptor Albert Camus, després d’haver llegit aquesta història grega, va escriure a la seva autora per explicar-li que s’hi sentia molt identificat. Entre altres raons, hi argumentava la presència del sol.
Certament, llegeixes Tres veranos i el sol mediterrani, la seva llum, les sortides i les postes, són una constant. Però imagino que Camus no es referia només –tot i que també– a la presència literal del sol. Suposo que també parlava dels llibres lluminosos en el sentit metafòric: els llibres que es fixen en la bellesa, en els colors, els llibres que celebren la vida.
Tres veranos, aquesta novel·la lluminosa, narrada per la veu d’una noia de setze anys, que viu en una casa de camp als afores d’Atenes i que mira el món enlluernada, plena d’optimisme i de vitalitat en el despertar a l’amor i al sexe es va publicar per primera vegada l’any 1946, i això vol dir que, ja a mitjan segle XX, Camus es lamentava que “el sol ha desaparegut dels llibres d’avui”. No deixa de ser curiós que només havien passat quatre anys de la publicació de L’estrany, sobre un home que ha perdut qualsevol il·lusió i que se sent buit i diferent de tots els altres.
Però, com va deixar per escrit, Camus reivindicava la literatura lluminosa. I és que, certament, de vegades sembla que el sol –la llum, l’alegria, la bellesa, l’esperança– hagi desaparegut de la literatura. Només es busca el costat fosc, qualsevol història lluminosa és titllada de tova o de carrinclona.
La lectura pot fer-nos mal i ser bona literatura. Però també pot ajudar-nos a viure i tenir qualitat. No hi ha res de mal, ans al contrari, en el fet que un llibre ens encomani esperança. De vegades, com en el cas de Tres veranos, l’esperança ens la transmet l’autor fent-nos arribar l’olor dels pins i el verd de les oliveres, a través de la mirada enlluernada d’una noia de setze anys.
I si parlem de sol i de literatura, impossible no recordar El sol dels Scorta, la novel·la que va fer guanyar el Goncourt a l’aleshores jove escriptor Laurent Gaudé. I en aquella novel·la el sol hi apareix no com una font de felicitat, precisament. Es tracta del sol inclement que resseca i abrusa el poblet del sud d’Itàlia on han viscut diverses generacions de la humil i desgraciada família Scorta.
Aquest estiu, si en teniu l'oportunitat, podeu recuperar aquesta grandiosa novel·la. I potser després, si necessiteu una lectura menys intensa, podeu passejar pels turons grecs de Tres veranos. Després de fer-ho juraria que estareu d’acord amb Camus que el sol no hauria de desaparèixer mai de les novel·les.
Per cert, Albert Camus era descendent de menorquins. Potser tot plegat té a veure amb la seva necessitat de sol i de llum. Els capvespres a Menorca tenen una llum prodigiosa. Com us envejo si, per casualitat, m’esteu llegint des d’allà!
