Un sol impost global
Som davant un canvi històric. Els set països més rics del món s’han posat d’acord per fixar un tipus impositiu mínim a empreses a totes les nacions. Es començarà pel G-7, s’estendrà al G-20 i serà qüestió de temps que l’adoptin la majoria de nacions. Si bé es partirà d’un mínim del 15% -poc comparat amb el que es paga a la majoria de països de la UE-, aquest és un primer pas. Un cop implementat l’acord entre països, amb els anys aquest tipus de gravamen mínim anirà augmentant progressivament. Països com Irlanda o Malta s’aprofiten d’acords internacionals, com el de pertinença a la Unió Europea. En gaudeixen els avantatges però no volen els inconvenients. I no pot ser. O es juga a tots els jocs o te’n vas fora del campionat.
La globalització i la digitalització són un fet imparable. Les empreses poden moure facturació i beneficis als territoris que volen. Obtenen guanys en un país determinat i tributen en un altre lloc. És a dir, m’aprofito del desenvolupament i estabilitat aconseguits amb impostos però evito pagar-los allà on la reinversió és necessària per mantenir la distribució de la renda i el pacte social. Els gegants digitals, a més de la posició dominant, esdevenen competidors deslleials allà on operen. La pandèmia ha costat massa diners i no es pot demanar més a petites i mitjanes empreses, autònoms i famílies. Tenim una càrrega fiscal insuportable. I per això els governs de les nacions més desenvolupades del món han decidit que ja n’hi ha prou. Ho aconseguiran? No serà un camí senzill. Pensem que per a molts països aquest és el seumodus vivendi, el seu avantatge comparatiu internacional. La retirada de tributs que experimentaran haurà de ser substituïda per valor afegit. I no és senzill. El dúmping fiscal és una forma fàcil de ser competitiu sense esforç ni innovació. Ells argumenten que la seva eficiència en gestió pública permet impostos reduïts. Però no és cert. Els estats de tributació reduïda juguen amb l’avantatge de ser petits, tenir poca població o no necessitar grans inversions interiors ni una gran despesa social. Sobirans, nans i sense exèrcits. En altres temps, la seva sobirania hauria estat eliminada amb una invasió fàcil i ràpida. Se’ls acaba el xollo. L’impost únic i global ha començat a caminar.
