Quan un de sol en poden ser dos

És possible que una persona en siguin realment dues? Agafem com a exemple Lluís Juste de Nin. La gent que el coneix li diu Lluís, naturalment, però els que no el coneixen gens, sentint el cognom es pensen que Juste és el nom i De Nin el cognom. I, esclar, fent la jota castellana, sona a noble ranci amb espasa i armadura, cosa que, més aviat, no. Bàsicament perquè de més jove era un combatiu psuquero que signava els seus dibuixos antifranquistes com el Zurdo i que il·lustrava els articles de Vázquez Montalbán a Mundo Obrero . Però, això sí, sense perdre mai l'elegància que encara ara desprèn, perquè com ell mateix ha dit: "Nosaltres cuidàvem l'estètica de la propaganda". Doncs bé, aquell revolucionari que va anar a la Xina quan ningú hi anava, resulta que també dissenyava les col·leccions de la firma Armand Basi. Novament dos en un. El Zurdo i la mà que dibuixava el que desfilava a les passarel·les de París i Milà. Però també dos en un en el seu vessant d'autor de 8 novel·les gràfiques que són còmic, sí, però també llibre d'història.

Però vostè pot pensar que això que Lluís Juste de Nin en siguin dos en un poden ser imaginacions meves. Doncs bé, va confirmar-ho en Vicenç Villatoro a la presentació de La guerra dels besavis , una història de guerra, però també d'amor, que parla de la primera carlinada, però que realment parla d'ara. Va dir que en Lluís "no és un trabucaire de la vida quotidiana, però no li agraden els moderats". "De fet, li agrada més la moderació que els moderats. És un extremista del mig partidari de la radicalitat central". I ell, l'home elegant que no suporta el pijerío barceloní, va tancar el cercle d'aquesta metàfora de l'home que en són dos quan, en la seva intervenció, va voler destacar que a la Catalunya que sempre ha estat separada en dos bàndols, ara és el moment de la unitat. I potser ell és el millor exemple que això és possible.