Des de la finestrella, un conductor li crida: “Però què fas?! És que què fas?!” I tot seguit mastega: “Tuestastonta? Eh? Tontalcul!” La dona somriu i toca l’ase. “Portem quatre dies de setembre i ja estem així i...”, es queixa. No acaba la frase, però s’entén què vol dir. Ara el conductor li toca la botzina. “Que sí, que sí...”, exclama ella com si parlés amb algú a qui se li dona la raó “com als bojos”. Tot seguit, somriu, i a través del retrovisor se’m mira. “Els colors groc i negre ja se sap, oi?”, exclama. Baixo del taxi. En una terrassa al carrer hi ha un pare que esmorza amb el fill petit. El fill petit juga amb l’entrepà (un brioix de pernil dolç i formatge) perquè diu que no té gana, encara. “Vols que demani el compte i marxem?”, crida el pare. “Perquè ho puc fer! Mira, ho faig! El compte!” El nen s’encongeix d’espatlles. Ja es veu que està acostumat als crits paterns.
Camino per la Diagonal. “I la clau? La tens o no la tens? Perquè si no la tens, és que, en sèrio...!”, fa una dona. El to no és enfadat, però és de cansament, de ràbia continguda. L’home fa: “Ai, sí, moltes, moltes gràcies” i el to és com el d’ella. Una mare i una filla caminen adelerades: “No passa res si te l’has descuidat! Només em suspendran!”, crida la filla. La mare esbufega i xiscla: “Fes el puto favor de parlar-me bé, que no soc la teva minyona!”.
Continuo el meu camí. Podria ser cada un dels personatges que m’he trobat pel carrer —són personatges, si es comporten així—. Podria ser la filla enfadada, la taxista resignada, el conductor cridaner, la dona cansada. Potser només voldria, un sol dia, passar les hores de sol sense renyar ningú i sense que ningú em renyés. Només això.
