Ja sabem que les utopies estan destinades al fracàs. Tenen sempre, a més a més, alguna cosa que produeix certa repulsió: obliguen l’home, fins i tot per la força, a ser molt millor del que és. Tanmateix, tenen la virtut de no deixar que l’home s’acomodi en la idea que és pitjor del que és. Tot això succeeix ja en la que és la primera gran utopia de la nostra cultura, La República de Plató, llibre meravellós i inquietant a incendiari, venen a substituir la debilitat existencial dels seus autors. El cas més admirable per a mi és La Ciutat del Sol de Tommaso Campanella, un llibre que, llegit amb ulls actuals, sembla fruit d’un deliri pararreal. El projecte proposat és un comunisme teocràtic universal amb un caire màgic i animista. La seva lectura ens introdueix en una fantasia sense fre acompanyada d’una fe incommovible.
El que més m’atrau de La Ciutat del Sol és la utopia que va representar l’escriptura de l’obra. Condemnat a cadena perpètua per haver participat en una conjura antiespanyola, Campanella va estar tancar 27 anys al Castel Nuovo de Nàpols. Es diu que la seva cel·la era una masmorra sense llum natural. Allà, en la foscor, va anar creixent la idea que pren el sol com a centre de la ciutat del futur. La llum és l’autèntica utopia a la qual mai podem renunciar
