Toca’t la sofraja
Per fi he trobat un instructor de ioga que fa les sessions en català. I, com era de preveure, està preocupat per la llengua. No he tingut la mateixa sort amb els monitors de GAC, zumba, tonificació, body pump, step, body step … Les he provat totes, i tinguin nom català, castellà o urdú, la llengua de les classes sempre és la mateixa.
No passa res, esclar, perquè, per bé o per mal, el castellà el dominem bastant. Però llavors ens sorprèn que sembli que en català no tinguem paraules per dir de cuclillas (i mira que costa de dir, en castellà!) o sentadillas.
Feu la prova. Pregunteu a la gent del vostre voltant com se’n diu d’ajupir-se sobre els talons arronsant les cames de manera que les natges toquin els talons (o gairebé). Sí, això que la canalla fa amb tanta facilitat i tan sovint i que a mesura que passa el temps ens costa més, sobretot a l’hora de tornar a la posició vertical. Bé, això en la cultura occidental, perquè a l’oriental els grans la continuen practicant igual que els petits, i sembla que és tan saludable! ¿Ho teniu a la punta de la llengua o encara no ha sortit de l’ou? Precisament, en castellà cuclillas ve de clueca, que és la gallina que està en el període de covar ous; una lloca, vaja. Les semblances entre les postures són bastant evidents.
En català, l’origen de l’expressió només és clar per als balears que tenen viu el verb agotzonar-se, que vol dir posar-se a la gatzoneta. Ara pla! És d’aquelles expressions que s’han agafat d’un dialecte per omplir un buit semàntic a tot el domini lingüístic. Tant de bo ho poguéssim fer més sovint amb èxit (bé, ja veiem que en aquest cas l’èxit és relatiu). Així doncs, els més grans no es posen a la gatzoneta perquè ho fessin els seus pares, sinó perquè han après l’expressió per altres vies, perquè els escriptors ja fa temps que se l’han fet seva, per exemple. Els mestres n’han sigut els principals vehiculadors (almenys amb mi i la meva colla ha funcionat), però els monitors de gimnàs hi podrien ajudar una miqueta, també, no?
Amb les sentadillas, mal que ens pesi, potser tindrem més sort. Són aquells exercicis de musculació en què, drets, amb el tronc recte i els peus lleugerament separats, s’han de doblegar i estirar les cames, amb pes o sense a les espatlles. La moda de fer-ne als gimnasos és més recent (o almenys d’haver de referir-s’hi amb una sola paraula) i sembla que no hi ha cap mot genuí en català per anomenar-les, encara que sigui local. En castellà tot apunta que l’han creat per analogia amb cuclillas, perquè, de fet, les postures s’assemblen molt, tot i que per fer una sentadilla no s’arriba a abaixar tant el cul.
En català, doncs, el Termcat ha proposat senzillament fer una adaptació, però no del castellà, sinó de l’anglès. Com gairebé tot avui dia, aquests efectius però torturadors exercicis es van començar a posar de moda Atlàntic enllà. I, així, de squat han fet esquat : “Fes uns quants esquats” Per cert, que per als anglosaxons posar-se a la gatzoneta és precisament to squat. No es compliquen la vida, no.
Ah, i la meva troballa d’instructor de ioga en català! M’ha explicat que unes alumnes molt aplicades (repel·lents?) li han retret que els faci ajuntar “les gemmes dels dits”, però és que no sap com n’ha de dir, en català (ni elles tampoc). D’acord que no tothom sap on té la sofraja (l’aixella del genoll, per entendre’ns), ¿però el tou dels dits tampoc? També s’han queixat que al final de la classe els toqui desperezarse. Però què fan els gats? Que no s’estiren, de tota la vida? Després diuen que el català és difícil.