Socis irònics

La darrera sessió de control del Govern al Parlament d'aquest curs ha servit per tornar a fer palès, per si a algú li calia, la condició de socis absurds, o irònics, que mantenen Junts per Catalunya i ERC, cadascun respecte de l'altre. Ara mateix, fa l'efecte que ERC treballa per apuntalar el suport mutu que mantenen amb el govern d'Espanya, mentre que Junts fa tot el que pot per mirar de fer caure tots dos governs, el d'Espanya i el de Catalunya. Si el malestar entre socis fos productiu, sens dubte el govern de Catalunya figuraria entre els de més alta productivitat d'Europa.

Però no és així. A mesura que els dos socis van sumant motius de desavinença (la taula de diàleg, el cas Laura Borràs/Francesc de Dalmases o —aquest mateix dimecres— els impostos de successions i patrimoni, i amb ells, l'aprovació dels pressupostos per a l'any que ve) també es fa més evident la impossibilitat que, en aquestes condicions, el Govern pugui fer res més que anar responent a un dia a dia esquerp i desil·lusionat, que consisteix molt més a anar a rebuf que a impulsar cap iniciativa. La darrera, la dels Jocs Olímpics d'Hivern, era una ficció que podia despertar l'interès de ben pocs (únicament aquells que hi veien un euro a guanyar, en activitats tan innovadores com el totxo i el turisme), i a més també ha acabat en poc i brut, en aquest cas per la pertinaç contestació d'un altre soci improbable —en aquest cas extern—: ni més ni menys que el govern d'Aragó, presidit per Javier Lambán i el seu anticatalanisme furibund i estrafolari. Fa uns dies, des de La Vanguardia apuntaven encara una altra idea excel·lent: la unió de Barcelona i Madrid (o Madrid i Barcelona, per no ferir susceptibilitats) amb el propòsit de superar Silicon Valley. Aquells que es passen la vida dient que les idees dels altres són irrealitzables, haurien de pensar-s'ho una mica abans de llançar propostes còmiques. O iròniques, o absurdes, com dèiem.

Sense projectes, sense iniciativa i amb uns socis tan clarament interessats en la destrucció mútua, la idea del trencament (que s'arrossega com a mínim des de la legislatura anterior, sota la presidència també irònica de Quim Torra) irremeiablement pren força. Per moments sembla que l'únic que reté ERC i Junts d'estripar les cartes és la prevenció de no haver d'entrar en la brega per donar-se la culpa de la ruptura del Govern, un altre bucle que es preveu tan tòxic com els ja coneguts, o una mica més i tot, i en què cap dels dos no veuen clar que en pugui sortir no ja vencedors, sinó senzillament il·lesos. ERC, de tota manera, assaja noves vies de governabilitat amb els comuns, i no deixa de tenir un ull posat en la mà que el PSC i Salvador Illa sempre diuen que tenen estesa al president Aragonès. Amb Junts és més difícil imaginar aliances alternatives, llevat que fos amb la CUP, i encara. El cert és que, en cas que el trencament es produís, cap dels dos socis no guanyaria per si sol unes eleccions al Parlament. I segurament aquest és el darrer motiu, potser l'únic, que els fa mantenir l'acord de govern.