Sociologia de les llàgrimes

A falta d’una administració eficient, transparent i meritocràtica, i d’uns números sanejats, Laporta ha tornat a fer anar la seva màquina de conceptualitzar i ha deixat tothom jugant amb la joguina: el madridisme sociològic, concepte que passa directament al hall of fame d’enganxades que data pel cap baix del 1943 amb l’11-1, continua amb Guruceta i amb el “M’agrada Catalunya i me l’estimo, malgrat els catalans” de Bernabéu, i en el qual Laporta mateix ja tenia estrella des del 2009, quan va considerar que el Madrid “té un model imperialista amb aires de prepotència i que té els seus orígens en el chollo ”.

Al president del Barça l’han imputat pel cas Negreira i el jutge no sap amb qui s’ha ficat, perquè quan el president del Barça ho vol, és capaç de posar tothom darrere una pancarta. Sobretot quan diu veritats que no necessiten demostració: la majoria de l’afició futbolística espanyola és del Madrid. Només cal sentir les transmissions de futbol i bàsquet de Movistar, que semblen fetes amb la presència del comissari de Real Madrid TV a la cabina mentre redacta un informe de tot el que diuen els locutors per a l’“ésser superior”. Nacho és premi fair play igual que De Felipe ho va ser el 1969, Vinícius és Rosa Parks i el toro no pateix.

El madridisme està acostumat a tapar-ho tot a base de Champions i de control ferreny del relat, però van passant els anys i encara es desperta sobresaltat quan somnia amb aquell Barça que li tocava la cara amb les dues mans, i que tothom sap que va ser un dels millors equips de la història del futbol mundial, si no el millor.

A sobre, Laporta es gira contra els elements amb l’emotivitat que també vencia Núñez, i la barreja de sentiment i raó històrica és imbatible. O sigui que dissabte, moralment protegits per l’escut que ha tret el president del barret de copa, ja pot passar el Madrid per Montjuïc.