Societats polaritzades o simplificades?

És estrany el dia en què quan obro el diari o escolto un telenotícies no ensopego amb l’expressió "societat polaritzada". Els Estats Units, la França dels armilles grogues, el Brasil de Lula i Bolsonaro, el Regne Unit de Boris Johnson, Argentina, Itàlia... Quanta polarització! Amb les cada cop més metodològicament relaxades eines automatitzades d'anàlisi que papallonegen entorn del big data hom pot afirmar això i qualsevol altra cosa, per descomptat (aquest és un assumpte pedregós que deixarem per a una altra ocasió). Fa uns anys, la moda terminològica es basava en la noció-crossa complexitat. Tot era complex, llavors. Ara tot està polaritzat. Doncs fantàstic. En aparença, l'últim cas de polarització extrema l'ha protagonitzat Xile. Diumenge passat s'hi va celebrar un referèndum que, com la pràctica totalitat dels referèndums que es fan i es desfan, interpel·lava el personal demanant-li un sí o un no; en aquest cas, l'acceptació o el rebuig del projecte constitucional auspiciat pel president Boric. Una més que considerable majoria de ciutadans va dir que no. El resultat només s'interpreta avui en la clau que estem comentant, com si aquesta contraposició, inevitable en un referèndum, constituís una anomalia. 

Què hi ha de cert, en tot això? ¿S'ha produït realment un canvi que permeti parlar en aquests termes? La societat xilena que va viure la fi de la dictadura de Pinochet (1973-1990), ¿no estava potser més polaritzada que l'actual? Aquesta darrera pregunta és la que justifica el títol del present article. Parlem d'un moment immediatament anterior a l'estandardització de les xarxes socials com a nova àgora de les masses postmodernes. Heus aquí el matís que convé explorar: ¿no pot ser que la suposada polarització social massiva sigui, en realitat, una forma de simplificació d'idees, valors i actituds que, per la dinàmica de les xarxes, acaben esdevenint per força dicotòmiques, maximalistes i estridents? Anem a un altre referent històric. La convulsa societat nord-americana de la dècada del 1960 va estar violentament polaritzada per la qüestió dels drets civils. La dels desconcertats Estats Units sorgits del desastre moral, no només polític, que ha representat Trump, en canvi, no està exactament polaritzada, sinó més aviat simplificada a còpia de fake news, consignes trivials, rumors intermitents, fraseologia buida però incessant i emocions tòxiques. Tot això ja existia a la dècada del 1960, òbviament, però els mecanismes per mitjà dels quals s'expandia no tenien res a veure amb els de l'actualitat. En una societat veritablement polaritzada com la dels Estats Units de fa 60 anys, el debat de fons podia ser igualment pervers, però no estava contaminat per aquestes inèrcies d'immediatesa i de simplificació obligatòria. En una societat així, les dicotomies polítiques solen ser efímeres: depenen de la penúltima collonada que hem vist al TikTok. La polarització real, en canvi, és una cosa que té un recorregut més durador. 

Fent referència a Eli Pariser, Byun-Chul Han afirma a la pàgina 53 d'Infocràcia (La Magrana, 2022): "Tan sols se'm mostren les perspectives d'informació que s'avenen amb la meva, i les que no s'hi avenen es mantenen apartades. D'aquesta manera, el filtre bombolla m'enreda en una 'cinta d'ego' permanent". Encara que el filòsof germanocoreà no en faci esment, aquesta “cinta d’ego” està indirectament vinculada al concepte d’”opinió contínua” encunyat per Jean Baudrillard a la dècada dels vuitanta. Què ha canviat? Quan l’any 1990 la societat xilena deixà enrere la dictadura de Pinochet, la societat estava sens dubte dividida, però compartia, si més no, referents comuns, que són la condició de possibilitat d’un diàleg real: veien els mateixos canals televisius, llegien diaris que es feien ressò de les mateixes notícies amb diferents enfocaments, etc. Especialment entre els més joves, aquest espai comú resulta ara mateix impensable, entre altres coses perquè la majoria s’informa a través dels compartiments estancs de les xarxes socials. Tot plegat no es pot confondre, doncs, amb una polarització profunda de determinats valors, idees i actituds, sinó amb una simplificació de la realitat que pot ser substituïda per una altra en qüestió de minuts. I això ens porta de patac al resultat del referèndum xilè. En aquest procés constituent ha quedat clar que aplegar totes les modes ideològiques actuals en un sol text amb la intenció de fer-les passar per valors assumits sòlidament per la majoria de la societat és un miratge que només funciona en el context d’una “cinta d’ego” autoreferencial.