A l’entrada de la tercera planta de la Direcció General de Trànsit hi ha una pantalla tàctil, i els parroquians que van entrant s’hi atansen, per agafar el torn. Al costat de la pantalla, per si de cas, hi ha un senyor que dona les indicacions. “Posi aquí el seu número de DNI”, diu, invariablement a tothom, mentre assenyala un requadret de color verd. I els usuaris, obedients, l’hi posen. Alguns vacil·len i s’atabalen, però la majoria ho fa d’esma. Llavors, esclar, apareix a la pantalla el número de cita i el senyor diu: “Cliqui «imprimir»”. Però tot sovint ho fa ell mateix, mentre parla. Al supermercat també hi ha la possibilitat de no passar per caixa i fer-te tu mateix el compte. També hi ha algú que t'hi ajuda, perquè sovint la màquina no detecta el codi de barres d’algun producte.
Algú pot pensar que no cal que hi hagi ningú explicant res, que el funcionament de les màquines és fàcil. Però alguns de nosaltres tenim una societat secreta: la Societat Secreta Contra el Robot. Sabem que si aquest senyor fa molt bé la seva feina humana –ensenyar a fer funcionar la màquina– un dia serà prescindible i el substituiran. No falta gaire, per a això. Té dret a ser negligent per conservar el seu lloc de treball? Potser no. Però els de la SSCR podem fer veure que necessitem ajuda perquè el conservi.
Trec el número i em diu: “El seu torn sortirà per les pantalles. Procuri seure en algun lloc on el pugui veure”. Hi ha dues pantalles on apareixen els números. Les cadires, enganxades a terra, estan justament orientades de manera que sempre en vegis una o l’altra. Només hi hauria la possibilitat de posar-se al darrere de la gran columna que presideix la sala, com qui jugués a pica paret, per no veure-les. És el que faig. M’haurà de venir a buscar.
