Una societat que t’empeny a deixar casa teva si et violen
Viure un fet delictiu d’especial gravetat com pot ser una violació genera una càrrega traumàtica complexíssima de gestionar per la víctima directa de l’agressió, però també per al seu entorn. Les violències sexuals provoquen una onada expansiva que pot arrasar amb tot –la família, la parella, la feina, els estudis, els somnis…–. Malgrat tota la feina feta, aquestes violències segueixen esguerrant la vida de les dones més enllà de l’agressió física: la societat en què vivim nodreix el monstre amb el silenci, el dubte, la connivència, els mites... I tot plegat suposa un dolor extra, insuportable, que se suma al dolor brutal de la violació. Un segon impacte traumàtic que neix com a resultat d’una societat que segueix revictimitzant les dones.
Hem acabat comprant la idea aberrant que aquest dolor afegit és inevitable, cosa que ens porta directament a la insensibilització. Normalitzem que moltes dones es vegin obligades a abandonar els seus llocs de treball després de patir assetjament sexual; que moltes hagin de deixar les seves llars perquè pateixen violència en la parella; que d'altres, un cop denuncien, visquin autèntics inferns amb atacs, insults o amenaces a les xarxes socials; que una gran majoria es penedeixin d'haver denunciat i fet públic el seu cas per tot l’escarni que han de suportar, o, fins i tot, que moltes d’elles, amb les seves famílies, acabin marxant dels seus domicilis (com ha passat amb la nena d’11 anys que va ser violada per un grup de nois en un centre comercial de Badalona). Deixar enrere tota una vida perquè l’aire es fa irrespirable.
Vaig sentir una profunda tristesa quan es va saber que, per les amenaces de mort que havia patit el germà de la nena, la família havia decidit deixar Badalona. És una evidència més que la nostra societat encara no és capaç de donar escalf a les víctimes. Davant la intempèrie del dolor, no som aixopluc per a aquestes dones i les seves famílies. No som refugi. Això és la prova de com de lluny ens queda la tan anhelada i necessària cultura de la reparació. Perquè una societat que es considera democràtica i madura cal que posi al centre els drets de les persones (sobretot d’aquelles que han estat agredides) i en tingui cura. Cal fer visible aquesta realitat des del reconeixement, i no des del morbo o els prejudicis, donant veracitat als seus relats i no entrar en debats estúpids i estèrils sense fonaments. Hem d’empènyer per canviar el relat social. Perquè reparar significa respectar, fer visible l’altre, acompanyar i compartir el dolor perquè pesi menys. Significa reconèixer la veu de les víctimes. Dignificar-les, transformant col·lectivament la ferida en una cicatriu sanadora. I això implica molt i molt d’esforç personal per part de tothom. Només així podrem construir el que podríem anomenar societats refugi.
