La socialització de la mort de Déu

Si el coronavirus, sobretot en gent jove, pot ser letal no tant per la seva acció com per la reacció de defensa del cos del pacient, el mateix es podrà dir -mirant-ho amb perspectiva històrica- des d’un punt de vista social: haurà sigut la reacció de defensa del cos socialla que farà d’aquesta emergència sanitària una catàstrofe que marca un abans i un després. La del covid-19 és probable que sigui, epidemiològicament parlant, una pandèmia més de les que passaven amb més pena que glòria, com les sequeres o els terratrèmols. Seria així si la poguéssim contenir en aquells països on donem per fet que passen aquestes coses. És la incapacitat d’admetre que això passi aquí -en un món on les sèries mostren molts cadàvers però la pròpia mort és gairebé una fake news - el que li dona aquesta força destructiva. La ciència ens ha permès creure que controlem la vida, i abans de no controlar-la estem disposats a ensorrar l’economia.

Som fills del progrés i deu ser del tot inevitable que ho fem així. El progrés ha sigut, abans que res, una revolta contra el fat i la providència. No li ha semblat suficient que Déu ho vulgui. A principis del XX Déu volia que morissin un de cada tres catalans abans dels 4 anys, i ha sigut revoltant-nos-hi que hem aconseguit una esperança de vida de 84 anys. El progrés és un pols contra la voluntat divina. Déu ens fa i ens vol mortals, i nosaltres, per poder ser eterns, l’hem fet mortal a ell. La mort de Déu, apuntada per Nietzsche el 1882, no ha parat de socialitzar-se. Hem perdut la consciència de com és de recent la creença que després de la vida no hi ha res. Però encara som menys conscients que a la creença -universal i inqüestionable fins fa molt poc- que hi havia una altra vida, l’ha substituïda -de manera subreptícia i inconfessable- la de la vida mortal eterna. Una era indemostrable, un misteri, l’altra és directament una estafa. No sabem si la mort de Déu permet néixer el superhome, però sembla clar que, de moment, ens fa millors consumidors.

“Sia’m la mort una major naixença!”, deiaMaragall en el vers que tanca el Cant espiritual i moltes esqueles. Ell també volia ser etern com a mortal i no volia “més cel que aquest cel blau”. Els salts tecnològics no humanitzen fins que se socialitzen: d’entrada alienen. Va passar amb la màquina de vapor i està passant amb les TIC. I deu passar el mateix amb els salts filosòfics. La socialització de la mort de Déu ha quedat a mig coure i els nostres cants, a diferència del de Maragall, tenen ben poc d’espirituals. Perquè Maragall, un modernista nietzscheà, invocava l’eternitat humana en un intent d’aprendre a morir, una assignatura cada vegada més absent als nous plans d’estudi. Si, com afirmava Ciceró, filosofar és aprendre a morir, el salt filosòfic que suposa la mort de Déu està sent de moment un salt al buit. Esperem que la intensa experiència de fragilitat que propaga la pandèmia i la introspecció forçada amb què ens en defensem omplin aquest buit de sentit i humanitzin la dura etapa postcovid.