El congrés del PSOE no ha estat una cimera de renovació de persones i discursos sinó de reafirmació. Tenint en compte l’estat actual de la política espanyola, amb l’atac per terra, mar, aire i la judicatura a la figura de Pedro Sánchez, difícilment es podia fer altra cosa que esgrimir unitat i convenciment, encara que una vegada més la federació socialista madrilenya ha actuat d’element discordant. És força obvi que, a hores d’ara, gairebé és un miracle que el govern es mantingui dempeus. No es pot negar la resistència i perseverança del seu líder i el sector més afí que l’acompanya. Encara que bona part de les acusacions de corrupció que li fa el Partit Popular tenen poca base i se sostenen sobre la col·laboració necessària i imprescindible del poder judicial, el relat d'un govern no sé si corrupte però almenys extremadament dèbil sí que l’ha imposat el Partit Popular, que cada vegada es troba més còmode operant amb l’estratègia que dicta Miguel Ángel Rodríguez –l’Steve Bannon espanyol–, que se sosté sobre un ampli control dels mitjans dedicats en cos i ànima a lliurar la batalla cultural contra les idees i la política progressistes. Invents, rumors, falsedats neixen als digitals per ser recollits pels portaveus populars, que els donen veracitat, de manera que tot seguit hi entren els mitjans en paper conservadors, i algun jutge agafa el tema. Ja ho tindríem. Més enllà del cas Ábalos-Koldo, no sembla que hi hagi gran cosa, però el retrat ja està fet. L’altre gran element de debilitat del govern són uns molt fràgils socis parlamentaris. Dependre de l’independentisme català implica perdre moltes votacions i transmetre una sensació d’agonia continuada i d’inestabilitat política. Què pot sortir malament quan depens de Carles Puigdemont?
El cert és que amb l’onada dretana reaccionària i la creixent hegemonia de la dreta postdemocràtica, el cicle de la socialdemocràcia sembla estar en crisi a bona part d’Europa. A Alemanya, a Scholz li queden dos telediaris, i el laborisme britànic ha resultat un fracàs. A França no aixeca el cap, es debilita a Portugal i a Itàlia no se l’espera. És cert que acaba de guanyar a Islàndia, però no és ben bé el mateix. El problema de la socialdemocràcia europea és que li costa fer autocrítica i renovar-se ideològicament i políticament. S’ha acomodat en la dinàmica de l’alternança que es va instaurar a Europa després de la Segona Guerra Mundial, però ha deixat de ser alternativa per a aquells que necessiten un nou repartiment econòmic i social, un cop la dreta i el nou capitalisme han mig desballestat el gran pacte que havia significat l’estat del benestar a partir dels anys vuitanta. Durant massa temps va predominar l'adaptar-se al discurs conservador i neoliberal dominant, i es va passar a formar part del seu marc mental i cultural. Quan el laborisme britànic va plantejar les terceres vies i Tony Blair va dir allò que “ara tots som thatcheristes”, es va provocar un dany irreparable a la credibilitat del socialisme democràtic i, el que és pitjor, va deixar de ser referència per a aquells que el necessitaven i havien conformat la seva base social. El subjecte històric anava deixant de ser una classe obrera en crisi en el marc de la desindustrialització per passar a ser les classes mitjanes urbanes, especialment les universitàries. Com també passava a l’esquerra postmoderna més enllà de la socialdemòcrata, ja es parlava poc de desigualtat econòmica, de treball, de pobresa o exclusió, i el discurs es preocupava cada vegada més de les pulsions identitàries, d’allò que s’ha definit com la cultura woke.
La socialdemocràcia necessita fer autocrítica i repensar-se. Hauria de reconnectar amb els sectors de la societat que han anat quedant exclosos i que, de manera reactiva, tendeixen a votar amb el sentiment d’haver estat abandonats, humiliats i ressentits amb aquells que ja no els defensen. Quan classes mitjanes atemorides per deixar de ser-ho i sectors populars amb males condicions voten la dreta extrema, més que criticar-los per ser “escòria”, com va dir en el seu dia François Hollande, el que caldria és escoltar-los i acceptar que alguna cosa s’ha fet malament. Habitatge, exclusió, pobresa, fiscalitat progressiva, recuperació plena dels pilars de l’estat del benestar, seguretat, expectatives, funcionament de l’ascensor social... Aquestes són les polítiques que haurien de permetre dibuixar una alternativa de futur, si no igualitarista almenys de tendència a l’igualament, tot evitant l’exclusió i la configuració de societats duals extremament polaritzades. Ben segur que la base social i electoral de l’esquerra ja no pot ser la mateixa que a la primera meitat del segle XX, però continua havent-hi persones explotades, excloses i amb poques possibilitats que necessiten un projecte social i polític que els proporcioni esperança. Aquesta esperança ha de ser el material que construeixi el futur polític i econòmic. Sense ella només hi ha individualisme frustrant. I per a això no es necessita l’esquerra.
