Un socialprogressisme asfixiant
La reunió de Glasgow sobre el canvi climàtic (COP26) ha destapat determinades contradiccions. Ha esmicolat certs dogmes i posicions tòpiques i benpensants. Molt arrelades a l’actual societat catalana, per cert. Unes postures tan aposentades com superficials. El pensament que podríem qualificar “Iniciativa Verds” –ara comuns, ja m’entenen– ha acabat implantant-se en una bona porció de la població catalana. Uniformement. Perquè és còmode. No compromet pel que fa a les responsabilitats individuals i sempre fa quedar bé –qui s’atreveix a contradir que tothom té dret a un planeta net, a un habitatge digne, a un salari decent, etc.?
A l’hora de les realitats, però, hom ha descobert que, a part de la xerrameca, no aportem gairebé res a la lluita climàtica. Em refereixo a les grans infraestructures, però també als hàbits que tant ens enutja canviar. Agafem uns dels portaveus d’aquests corrents tòpics: els homes del temps de TV3. S’han erigit en fiscals del canvi climàtic. Deixen anar una tabarra insofrible. Contents que el consum d’energies d’origen fòssil minvi a Catalunya no esmenten, però, que tot és gràcies als altres: a França i a Espanya. Ometen comptabilitzar l’energia nuclear –que, de fet, no emet CO2– i eviten explicar que les renovables estan instal·lades a l’Aragó i més enllà. Això sí, defugen criticar els aberrants canons de neu, o les estufes de terrasses.
Qui no llegeixi la premsa estrangera deu estar convençut que la trobada de Glasgow ha estat un fracàs. Quan es llegeixen mitjans de més enllà del Pirineu, hom s’adona que no és així. Els compromisos han estat imperfectes però, sobretot, són factibles i estan signats pels més grans contaminadors –els recomano el web de la BBC.com–. Per contra, aquí s’ha optat per un derrotisme ideològic més propi de l’adolescent decebut. Sembla com si Catalunya estigués tota ella poblada per clons de la Greta Thunberg. El canvi climàtic n’és un exemple. Però, en general, la societat catalana s’ha instal·lat en aquesta posició que és tan neoprogressista com incompetent. Els mitjans de comunicació catalans, tots ells, encapçalen el moviment i participen de l’estimulació.
Si girem la mirada al tractament que es fa d’Europa, també detectarem una nova tendència informativa: Europa no fa res bé, cosa que demostra la volada que el populisme ha agafat a casa nostra. Des que la Unió Europea (UE) ha dit clarament que els “papers per a tothom” no són una opció, Europa ha esdevingut fatxa. Ja hi som. Es presenta Dinamarca com a reaccionària, i ens expliquen que allí van justos de mà d’obra per egoisme, per culpa del control sobre la immigració. Segurament aquests crítics deuen pensar que és millor l’opció espanyola –catalana, vull dir–: utilitzar el descontrol immigratori per abaixar salaris i explotar els treballadors. Sembla mentida que Catalunya hagi adoptat vicis tan hispanomeridionals: criticar aquells que subsidien el nostre nivell de vida. ¿O és que algú creu que podem tirar de progressisme de sofà per mèrits propis?
De com s’informa sobre Israel, per exemple, mereix un article. Però parlem de l’Afganistan, que sembla passat de moda informativament parlant. En certa manera, és d’agrair. Perquè no sé si ho recorden. Vaig arribar a tenir la sensació que l’Afganistan, arran el triomf dels talibans, havia passat a estar habitat només per dones oprimides. El martelleig era insuportable. Ep, no cantin victòria. Ara és molt probable que els mitjans trobin un nou filó amb el tema dels refugiats a la frontera bielorussa. Ja els previnc: no serà culpa ni de l’islamisme, ni dels talibans, ni de Bielorússia, ni de Turquia, ni de cap d’aquells sàtrapes. La culpa serà de la UE. Ja ho veuran.
Al país es produeix massa informació infantilitzada, d’un to naïf, immadur, de naturalesa epidèrmica. S’informa d’allò que queda bé, que provoca llàstima o simpatia –l’abús de la frase “dones i nens” resulta grotesc–. Jo diria que molts n’estem farts d’aquest socialprogressisme mediàtic. I ens desconnectem –jo el primer–. No perquè tot aquest conglomerat de coses no constitueixi un problema –o molts problemes– sinó perquè tot aquest xivarri va envoltat, a casa nostra, d’una gran insolvència. Xerrem, però no formem part, ni ho pretenem, d’aquells que han de gestionar els conflictes.
Els mitjans haurien d’informar més que no pas erigir-se en una mena de Robin Hood de pa sucat amb oli. Ho denuncia el guardonat periodista alemany Hubert Seipel: “Per a alguns periodistes, la idea de consagrar-se a una missió justa en lloc de limitar-se a informar del que succeeix i a buscar la manera de documentar-ho, resulta molt temptadora (sic)”. A Catalunya, el nostre periodisme s’ho hauria de fer mirar.
