BarcelonaL’economia creix amb força per damunt de la mitjana europea, els turistes ocupen carrers i places i la majoria de catalans aniran a la platja una hora o altra aquest cap de setmana llarg. La societat fa el seu camí mentre la política corre el risc d’allunyar-se no només dels seus somnis sinó de la seva vida quotidiana alimentant els tentacles de l’antipolítica.
El jutge Joaquín Aguirre continua intentant convertir el vessant més freak del Procés en una conspiració amb Rússia. Com estava previst, el president del Parlament s’ha quedat sense candidat i els partits catalans han guanyat dos mesos per intentar bastir una majoria suficient per elegir president de la Generalitat. Potser és perquè “ens estem acostant al màxim del cicle d’activitat solar, un fenomen que es produeix cada 22 anys”, com diu l’astrofísica Nieves Chinchilla al dossier de l’ARA, però el cas és que l’entorn es va reescalfant sol.
Si els partits catalans no aconsegueixen formar govern en les pròximes setmanes, ens tornaran a convocar a les urnes i el resultat no serà agradable. Si els ciutadans arriben a la convicció que el seu vot no serveix per avançar i donar un nou horitzó a la societat, ningú no es podrà sorprendre que expressin la seva indignació i malestar a través de partits radicals o de l’abstenció. Podem preveure que en una nova convocatòria electoral es polaritzi l’electorat entre el PSC i Junts i el PP i la ultradreta millorin resultats.
Que no hi hagi noves eleccions dependrà de la capacitat del PSOE i ERC de negociar un nou sistema de finançament, la qual cosa no sembla gaire realista en dos mesos d’estiu. Només una reforma en profunditat de l’Estat, per a la qual no es pot comptar amb un PP obstruccionista per sistema, podria permetre l’acceptació d’un finançament singular per a Catalunya. Un sistema que en alguns aspectes es pogués estendre a altres comunitats.
Mentre esperem a veure si del barret de la negociació en surt un conill blanc, tanquem el curs i arriba l’estiu, que deixa en evidència que de reptes majúsculs no ens en falten i que les solucions s’eternitzen. Els principals problemes són la situació de l’ensenyament i la manca d’habitatge.
Dels dos temes n’hem tingut notícies descoratjadores en les últimes hores. D’una banda, el cessament de la directora de l’Incasòl, l’arquitecta Maria Sisternas, per voler avançar en el procés pactat amb l’Ajuntament per construir 637 pisos socials a Barcelona. La feina tècnica està feta i Sisternas defensa que hi ha la partida econòmica per a la primera fase de l’obra, mentre que el departament de Territori considera que no és possible avançar sense l’aprovació dels pressupostos. El fet és que sense pressupost i amb un govern en funcions, les polítiques públiques imprescindibles es paralitzen sine die. Si es convoquen eleccions, Catalunya pot no tenir un govern amb plena dedicació fins a començaments del 2025.
Ensenyament i habitatge
L’altre gran problema és l’ensenyament i les dades que ha deixat en evidència l’informe PISA sobre el baix nivell dels nostres estudiants. No només tenim un sistema millorable en resultats, sinó que Catalunya és la comunitat on hi ha una diferència més important de nivell entre els alumnes amb millors i pitjors resultats. Entre els resultats dels centres públics i els privats hi ha una diferència de 36 punts en les proves de l’OCDE, que equival a gairebé dos cursos; de mitjana, entre un alumne de família nouvinguda (el 24% dels estudiants segons PISA) i un alumne nascut a Catalunya i amb família autòctona hi ha una diferència de 42 punts en matemàtiques.
Diana Silva explicava ahir que un estudi recent dels economistes Antonio Ciccone (Standford) i Walter Garcia-Fontes (UPF) publicat per l’Iese posa el focus, més enllà de ràtios i llengües, en altres aspectes, com que els resultats milloren quan es combina l’autonomia escolar amb la responsabilitat externa. I diuen que entre els factors clau per a la millora educativa hi ha la selecció de professorat en funció de les seves habilitats dins l’aula i l’existència d’incentius en funció de capacitats docents. A Catalunya no funcionen ni les exigències d’augmentar la qualitat dels docents, ni tampoc els incentius perquè ho facin. Entre les llums d’alarma hi ha el preocupant nivell de matemàtiques que ha demostrat la selectivitat. De mitjana, els 16.807 estudiants que es van examinar de matemàtiques a les PAU han tret un 4,87. Això són 0,6 punts menys que l’any passat, però gairebé dos punts menys que el 2016, el moment de l’última dècada en què es van treure uns resultats més bons en aquesta matèria, amb una mitjana de 6,5. Els professors treballen un nou currículum més extens amb una hora menys de classe.
Tenir bons governants és important, encara que l’antipolítica es vagi estenent per responsabilitats pròpies i alienes.
