De la demonització del diàleg (o negociació) hem passat a la constitució de tres taules de diàleg (o negociació) entre el PSOE i l’independentisme, reunint-se per separat. No volies caldo? Tres tasses. No és gaire lògic que Junts, ERC i el govern (en mans d’ERC) parlin amb el PSOE per separat, però s’ha de fer de la necessitat virtut, i aquesta fórmula tan feixuga és, ara mateix, l’única que concilia els interessos particulars dels implicats. I qui sap si no serà útil: La competència entre els partits sobiranistes pot fer que la subhasta s’enfili i s’enfili, i el PSOE podria esdevenir, al cap i a la fi, la víctima d’una pinça. Així ha passat en la negociació de la investidura. Mentre Puigdemont posava la banya en l’amnistia i el diàleg amb verificador internacional, ERC va atacar pel flanc de les cessions concretes –Rodalies, finançament– i l’acord final ha estat acumulatiu. Això ha estat possible no pas per l’esperit de col·laboració dels partits catalans, sinó perquè els vots de tots dos són imprescindibles. No va ser així fa 4 anys.
La taula de diàleg (“de diàleg i negociació”, segons ERC) hauria pogut ser una bona eina, ja que per primer cop els governs català i espanyol s’avenien a parlar del “conflicte polític” en un marc bilateral. Però Junts de seguida se’n va desmarcar i la va bescantar, alimentant el discurs dels anomenats octubristes, els que deien que Catalunya ja s’havia autodeterminat i no calia discutir res, només implementar els resultats de l’1 d’octubre. ERC, en solitari, va arrencar de la taula els indults i la reforma del Codi Penal, però cap avenç concret que ens acostés al dret a decidir. Mentrestant, Junts va marxar del govern català i va confirmar la seva aposta per la confrontació. A mesura que la legislatura avançava, Pedro Sánchez va sentir la necessitat de desempallegar-se de la tutela independentista, i el diàleg es va anar espaiant davant la certesa que no hi hauria cap nou avenç. PSOE i ERC van seguir col·laborant, però ja en el Congrés de Diputats, pactant sobretot polítiques sectorials, la qual cosa va servir als republicans per assegurar-se el suport del PSC al Parlament.
En les últimes eleccions generals l’independentisme va recular (especialment ERC) i va ser el PSC el principal benefactor del nou clima polític a Catalunya; sense els seus vots, Pedro Sánchez no hauria pogut tornar a ser president. El PSOE, que ja no podia comptar amb l’alternativa de Ciutadans, s’ha vist abocat a recolzar-se de nou en Catalunya. Junts, amb l’aritmètica a favor, va decidir esmenar la seva estratègia per retornar al pactisme, un pas que només podia fer Puigdemont, amb l’autoritat moral que té sobre els seus; però perquè aquest viratge fos ben acceptat per les seves bases, havia de demostrar que es podia negociar millor que ERC. Amb més fermesa i més eficàcia.
Per això som on som. Amb tres taules de negociació diferents, per resoldre un únic conflicte. Toni Comín ja ha dit, amb la fe del convers, que la “negociació real” serà la de Junts amb el PSOE, però tothom pot entendre que el més desitjable seria que el que obtinguin Junts i ERC per separat, un cop “venut” als seus respectius públics, convergís en la taula entre governs, perquè són els governs els que hauran d’aplicar el que s’acordi. Abans, però, Junts hauria d’afegir-se a la part catalana de la taula. I la CUP també, si vol (que no voldrà). Confrontar-se quan toca, cooperar quan cal: aquesta és la via per fer que un escenari tan complicat com l’actual porti conseqüències positives per al país.
