Per què sobreactua Espanya amb la crisi ucraïnesa?
MadridPer entendre l'obsessió que persegueix els diferents presidents espanyols per tenir protagonisme internacional, amb l'excepció de Mariano Rajoy, cal apel·lar al complex de potència de segon ordre que arrossega l'estat espanyol des que a principis del segle XX va quedar fora dels principals circuits internacionals. Cada cas, això sí, és diferent, i no és el mateix un Felipe González que es va fer un lloc entre dos gegants com François Mitterrand i Helmut Kohl per ajudar a dibuixar el trànsit entre la Comunitat Econòmica Europea (CEE) a la Unió Europea, que un José María Aznar que va trencar amb l'eix París-Berlín per fer costat a Tony Blair en l'aventura iraquiana de George Bush.
Així, el primer va saber convertir-se en el tercer en discòrdia i en la veu de l'Europa del sud, de manera que va aconseguir un pes polític per a Espanya superior al que li corresponia en termes estrictament comptables i de PIB. La mateixa jugada, però amb una estratègia completament oposada, és la que va assajar Aznar. El president popular pretenia convertir Espanya en l'aliat estratègic dels Estats Units a la vella Europa, i li oferia la possibilitat de fer front amb els països de l'Est, molt més atlantistes que els centreeuropeus pel seu veïnatge amb Rússia, per diluir el pes de França i Alemanya, que s'oposaven a la Guerra de l'Iraq. La sobreactuació aznariana va arribar a extrems ridículs com el fet de posar els peus damunt una taula al costat de George Bush o fins i tot adoptar un lleu accent mexicà després de parlar amb el llavors president nord-americà.
El gir d'Aznar, que va tenir el seu zenit en la mítica foto de les Açores, no va tenir continuïtat perquè José Luis Rodríguez Zapatero va arribar al poder el 2004 amb una concepció completament oposada. Abans d'arribar al poder, Zapatero va connectar amb el poderós corrent antiamericà de l'esquerra espanyola fent el gest de no aixecar-se al pas de la bandera nord-americana durant una desfilada del 12 d'octubre del 2003. Era una manera molt gràfica de mostrar la seva oposició a la guerra. Ja al govern la seva primera decisió va ser retirar les tropes espanyoles de l'Iraq, tot i que va voler mitigar l'impacte en la relació amb Washington augmentant la presència a l'Afganistan.
L'Aliança de Civilitzacions
Però la gran jugada de Zapatero per sobresortir en l'àmbit internacional no va ser aquesta, sinó el llançament, el setembre del 2004 durant l'Assemblea de les Nacions Unides, d'una iniciativa batejada com a Aliança de Civilitzacions, que tenia com a objectiu evitar el "xoc de civilitzacions" que pronosticaven experts en política internacional com Samuel Huntington. El llavors secretari general de l'ONU, Kofi Annan, va adoptar el programa i s'hi va afegir el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, que ho va veure com una oportunitat per oferir una imatge conciliadora al món. Quinze anys després, el programa continua viu amb l'exministre Miguel Ángel Moratinos al capdavant, però sense cap resultat destacable. Zapatero, en tot cas, va poder tenir el seu minut de glòria a l'ONU.
I així arribem a la imatge de Pedro Sánchez d'aquest cap de setmana, amb camisa informal i trucant des del despatx amb cara de preocupació. El president espanyol ja va buscar protagonisme internacional només arribar al govern amb el gest d'acollir els immigrants de l'Aquarius i també oferint Madrid com a base per repartir els ciutadans afganesos evacuats del seu país. Ara hi tornem amb la crisi ucraïnesa, amb la decisió d'avançar el trasllat de la fragata Blas de Lezo al mar Negre. Què busca Sánchez? Doncs donar una imatge de soci seriós al món, acostar-se als Estats Units de Joe Biden i, de pas, legitimar-se internament davant els atacs de la dreta. Mentre Pablo Casado es fa fotos en una granja de vaques, Sánchez parla amb els líders del món. Aquest és el missatge.