Sobre els pregoners de la Mercè: una ciutat i un país de tots
Les Festes de la Mercè han començat amb un inofensiu duel de pregons. L’oficial, a càrrec de l’escriptor Javier Pérez Andújar, va tenir una rèplica al carrer, protagonitzada per l’actor Toni Albà i impulsada pels qui s’havien sentit ofesos per les desqualificacions del primer contra l’independentisme. El que alguns semblaven voler que es convertís en un enfrontament ha acabat sent una mostra de la pluralitat barcelonina i catalana. Si Pérez Andújar, fidel a la seva visió de la ciutat, va fer una reivindicació de l’esperit obrer i de la cultura popular, de la gent anònima que més ha patit i pateix la crisi, Albà, disfressat de Felip V i en el to sarcàstic que li és propi, va llançar una crítica amable i humorística al govern de la ciutat i va demanar al pregoner oficial, a qui va reconèixer un inqüestionable talent, respecte pels qui defensen la independència de Catalunya, alhora que proclamava la seva estima “per la gent, la cultura i la llengua espanyoles”. L’un i l’altre van congregar la gent al carrer, en un to festiu i cívic, com és propi d’aquestes dates, d’aquesta ciutat i d’aquest país, on la convivència i la tolerància són norma.
De fet, és aquest mateix esperit convivencial el que ha marcat el canvi polític que hem viscut en els últims anys. La clau de l’èxit del moviment sobiranista ha consistit precisament en la construcció d’un discurs inclusiu, allunyat del relat identitari amb què durant dècades s’havia identificat el nacionalisme català. Gràcies a això s’ha aconseguit sumar moltes voluntats diverses. S’ha dit i repetit, per activa i per passiva, en català i en castellà, pacíficament i festivament, que el nou país ha de ser per a tothom, vingui d’on vingui, pensi com pensi; que ha de ser un país més madur democràticament, tolerant amb totes les sensibilitats, obert a les diferents influències culturals, més just i ambiciós. Un país que no es construeixi ni contra Espanya ni contra cap minoria. El nou país, doncs, ha de ser el de Pérez Andújar i el d’Albà, el de tots els ciutadans que hi viuen i hi treballen, inclosos els radicalment contraris a la independència. Si no fos així, no tindria sentit. I, sens dubte, només així, amb generositat i obertura de mires, serà possible. Sí: els pregons d’ahir representen dues Barcelones diverses, ben reals totes dues, i ben capaces de conviure i enriquir-se mútuament.
