Sobre la (no) utilitat d’una llengua
Fa uns 25 anys, quan encara no feia gaire que havia començat a aprendre català al Japó, vaig tenir l’oportunitat de participar en els cursets de català de la Càtedra Ramon Llull a la Porciúncula de Palma. Hi vaig tenir unes experiències valuoses. N’hi va haver una que em va fer reflexionar sobre la utilitat del català. Com que no el dominava gens bé, tenia costum de sortir sol al pati del monestir després de dinar per memoritzar els mots catalans nous. Un dia, mentre ho feia com sempre, un turista espanyol del grup que també s’hi allotjava se’m va atansar i em va demanar en castellà què feia. Li vaig respondre que estudiava català. Es va sorprendre i va dir-me: “ ¿Por qué aprende, un asiático como tú, el catalán cuando el español es mucho más útil? ” És cert que l’espanyol és una llengua que parlen més de 400 milions de persones en més de 20 països del món. En canvi, la població lingüística del català és només d’uns 10 milions... La seva opinió semblava certa, i tot i que jo sabia que no ho era del tot, no sabia explicar-li per què.
La resposta que hauria d’haver-li donat era ben simple. El turista espanyol mesurava la utilitat segurament només pel nombre de parlants, és a dir, quantitativament. Tanmateix, n’hi ha més, de mesures. Per exemple, el català és més útil que el castellà per a mi per conèixer millor la cultura catalana. Si volgués traduir, per exemple, la literatura catalana per difondre-la entre els lectors japonesos, què podria fer sense saber català? En aquest sentit, en la meva circumstància específica, no hi ha cap altra llengua més útil que el català. Ni el nombre de parlants ni el nombre de països on el parlen no compten. En altres paraules, no es pot tractar la utilitat d’una llengua en termes generals. La utilitat varia segons per a qui i segons la circumstància. Malauradament, no ho tenia tan clar aquell dia a la Porciúncula per poder explicar-l’hi bé al turista espanyol.
Els usuaris de les llengües més grans, com l’anglès, l’espanyol o el francès, tendeixen a mesurar la utilitat de les llengües quantitativament, crec. Segurament la importància indiscutible de les seves llengües fa que els seus usuaris nadius siguin poc sensibles a les altres utilitats particulars. I de fet, el japonès, que és una llengua prou gran pel nombre de parlants però que és una llengua minoritària en el sentit que es parla només al Japó, va estar a punt de convertir-se en una víctima de la insensibilitat dels parlants de l’anglès.
El 1948, just després que el Japó perdés la Segona Guerra Mundial, el govern d’ocupació nord-americà va proposar, com una de les mesures de “modernització” del país, romanitzar la llengua japonesa. És a dir, abolir les escriptures japoneses i fer que els japonesos escrivissin la llengua japonesa amb l’alfabet.
El japonès té tres sistemes d’escriptura. Per una banda, hi ha dos jocs de 26 lletres fonètiques (o sil·làbiques) i, per l’altra, uns 50.000 kanjis (ideogrames xinesos). Expressem el nostre pensament tot combinant aquests tres sistemes. Evidentment, no hi ha cap japonès que domini tants kanjis. Diuen que es necessiten uns tres mil kanjis per poder llegir normalment els diaris. Els nens han d’aprendre uns mil kanjis abans d’acabar l’ensenyament primari, amb 12 anys.
El govern d’ocupació va pensar que una de les causes per les quals el Japó imperial havia incorregut en el militarisme antiquat i brutal eren aquests sistemes tan complicats d’escriptura, que permetien a les elits monopolitzar informacions i que dificultaven el desenvolupament normal del sentit de democràcia. Per corroborar la seva teoria, van realitzar una enquesta entre uns 17.000 japonesos d’entre 15 i 64 anys. El resultat va ser sorprenent. El 98% sabia utilitzar els kanjis degudament. Així, la romanització va perdre la base teòrica i el japonès va continuar sent el mateix que abans. També era veritat que els nord-americans, que havien d’afrontar la Guerra de Corea, no volien confusions al Japó insistint en aquest tema tan secundari.
Si enfoquem la qüestió des del punt de vista de la practicitat general, el que va intentar fer el govern d’ocupació nord-americà no era cap disbarat. Si aquella iniciativa hagués tingut èxit, però, el japonès hauria perdut el matís subtil només expressable amb els sistemes d’escriptura originals. I segurament ara no podríem gaudir de les novel·les de Haruki Murakami, ni dels mangues d’Akira Toriyama, ni de les pel·lícules d’Akira Kurosawa. Només d’imaginar-m’ho m’esgarrifo.