Sobre la mitificació del diàleg

No tinc res contra el diàleg i el consens, ans al contrari. Però no considero que hàgim de tenir-hi una actitud de devota veneració, sobretot quan se’ls esmenta en abstracte, fora de tot context o com a vareta màgica. Anem a pams, i fem-nos algunes preguntes.

El diàleg se sol receptar quan, al voltant d’una decisió estratègica que cal prendre, hi ha involucrats diversos grups d’interès. Potser sí. Ara bé, que del fet que existeixin aquests diferents grups es conclogui que s’ha de dialogar amb tots ells per la senzilla raó que cal dialogar (partint del supòsit que el diàleg sempre és bo) no ho veig tan clar. El diàleg requereix clarificar prèviament qui dialoga, amb qui, sobre què, per a què, per què, amb quines condicions i amb quines conseqüències. No deixa de resultar sorprenent que de vegades s’afirmi -i s’exigeixi- la necessitat de diàleg sense haver aclarit la resposta a cap dels interrogants anteriors. Val a dir que amagar-los de vegades és una manera sensata d’estalviar-se problemes, però el desig -implícit o explícit- de no tenir problemes sempre m’ha semblat una galdosa manera de prestigiar el diàleg com a idea reguladora.

D’altra banda, sempre que algú arriba carregat d’impulsos dialogals em ve a la memòria Antonio Machado: “ Para dialogar, preguntad primero; después… escuchad ”. De vegades s’esdevé que en els diàlegs es parla molt, però es pregunta poc, i s’escolta menys. Potser primer caldria organitzar escoltes i no pas diàlegs. Trobades que tinguessin com a única finalitat escoltar, i en què les intervencions de cada participant responguessin a l’únic objectiu de verificar que hom ha escoltat bé, i que cadascú s’ha sentit ben escoltat. Esclar que arribats a aquest punt sempre recordo un directiu que em va dir que trobar-se amb algú només per escoltar-lo li semblava perdre el temps…

Aquí cal afegir un altre dels misteris del diàleg amb els anomenats grups d’interès. Si es tracta de grups d’interès, per què en les apologies del diàleg no se sol parlar mai d’interessos? Si són grups d’interès deu ser perquè tenen interessos, no? Doncs ves per on mai no es parla dels interessos que té cadascú per voler fer-se present en el diàleg. I encara es pregunta menys si tots els interessos són legítims. O si tots són igualment legítims. O si estan tots al mateix nivell. O si han de tenir el mateix pes en el resultat final del diàleg. Com que l’objectiu primordial del diàleg és… dialogar, i el diàleg es pressuposa com a condició de legitimitat de qualsevol acció que es vulgui dur a terme o conclusió a què es pugui arribar, els continguts estan perpètuament subordinats al procediment.

Finalment, tot desemboca en la fascinació pel consens. De vegades es diria que s’ha imposat la creença generalitzada que si no hi ha consens vol dir que no hi ha hagut diàleg o que no s’ha dialogat bé. Consens per a què? Per assolir el consens? El consens no és un fi en si mateix ni, per si sol, un test de la qualitat del diàleg que s’ha dut a terme. Hi ha consensos dinamitzadors, que generen compromís, canvi i transformació, i consensos que no són altra cosa que un pacte al servei de la consolidació de la mediocritat. El consens no em sembla una condició suficient ni de la legitimitat ni de l’encert d’un acord o d’una decisió; i la falta de consens no em sembla un argument suficient per menystenir o deslegitimar un acord o una decisió. El diàleg hauria de reinvindicar també la importància i el valor del dissens, en la mesura que esperona l’activitat intel·lectual i la innovació, i no ho submergeix tot en un bany maria del mínim comú. El diàleg només pot fer que el consens sigui fecund si, simultàniament, accepta el dissens i no el considera una pertorbació, un obstacle o una proposta d’exclusió. En determinats casos, en el límit, l’afirmació beata del consens com un valor absolut pot no ser altra cosa que expressió de la mandra i/o de la irresponsabilitat: quan s’absolutitza el consens com a criteri de presa de decisions el que s’està fent, al capdavall, és renunciar a decidir, i limitar-se a posar la signatura en el destil·lat que s’ha propiciat entre tots.

Potser no em creuran, però reitero que no tinc res en contra del diàleg i el consens. Però quan adquireixen vida pròpia i passen a formar part de la mitologia, aleshores no van més enllà de ser una variable més de l’acreditada i plàcida experiència de passar l’estona pentinant el gat.

O pentinant les paraules, que per al cas és el mateix.