Sobre el discurs d’ICV

Exceptuant la primera votació democràtica del 1977 i la darrera, sempre he votat ICV. Entenguem-nos, el que abans era Iniciativa i la d’ara. No sóc ni he estat mai militant ni d’aquesta formació ni de cap altra. Mai he militat enlloc pel meu sentiment força àcrata, però sempre he actuat prop de les formacions d’esquerra en la meva feina. Ara ho faig puntualment al costat dels companys d’Iniciativa de Cerdanyola en la seva cursa cap a les municipals, per tant, i tot i les meves reticències per les maneres de fer d’aquest partit, conservo aquest punt de fidelitat, digueu-me romàntic.

Que aquest breu preàmbul serveixi, doncs, per desballestar qualsevol pensament que pugui sorgir en el lector sobre un interès personal. I que serveixi també, aquest article, per reflexionar sobre el manifest (perquè entenc que un escrit signat per 7 persones -entre les quals, i estranyament, no figura Joan Herrera- s’ha de considerar quasi quasi un manifest) que va publicar l’ARA dissabte passat, 7 de març. Aquesta absència en les signatures de Joan Herrera dóna al document un cert aire de fer pinya entorn d’ell, però aquest és un matís que algú o altre s’entretindrà a analitzar.

El primer que em preocupa de l’escrit és un rerefons d’enfrontament directe amb CiU i ERC, com si ells fossin l’enemic. Aquest posicionament ve determinat, esclar, per la contraposició de criteris a l’hora de definir la reivindicació independentista. No cal dir que a Madrid es freguen les mans quan veuen un partit de les esquerres catalanes, que tradicionalment ha estat bel·ligerant amb el centralisme i amb el concepte patria española, crear confusió i conflicte sobre el tema de la independència. També em sorprèn l’enrevessat posicionament d’ICV sobre el tema, i cito: “Negociar amb el govern espanyol: que Catalunya sigui un estat lliure en el marc d’un estat espanyol plurinacional amb reconeixement de la seva sobirania, el seu dret a la secessió (a marxar d’Espanya si el poble català ho vol) i amb relació bilateral de tu a tu, amb l’Estat”. ¿Voleu dir-me qui entén aquesta tirada de mots, si no és una intel·lectualitat determinada? ¿Com es pot respondre a una pregunta tan simple com: estem o no estem per la independència, amb una retòrica de tal magnitud?

Quan sento la paraula marc (“en el marc d’un estat espanyol”) no puc sinó imaginar-me un marc emmarcant una pintura o una fotografia ja emmarcada. Jo prefereixo les pintures amb un sol marc, i fins i tot sense marc, que també tenen el seu encant. Cada cosa té un marc i no dos..., i em sembla que Iniciativa en vol posar molts, de marcs, a una sola pintura, la d’una Catalunya independent, no només d’Espanya sinó també a ulls de tot el món. D’altra banda, qui es creu que un govern espanyol, de qualsevol color, arribi mai a acceptar una proposta com la que formula ICV? Ni tan sols IU acceptaria aquest plantejament. Tots coneixem quina ha estat, de sempre, la resposta de les esquerres espanyoles davant dels molts conflictes que han sorgit entre Catalunya i Espanya, des que tenim democràcia. Molt poques veus s’han posicionat a favor nostre. Per això em sorprèn l’ambigüitat del discurs d’ICV, per molt convençuts que estiguin els seus dirigents que el seu missatge és clar: i no, no ho és de clar, i confon els espectadors. L’obra de teatre és bona, deia aquell, i el muntatge és bo i els actors estan bé, però... com és que no convenç el públic? Això és el que caldria que analitzessin a ICV: aquest allunyament, que sembla irremeiable, de la sensibilitat dels catalans. Perquè, mireu! (com solen dir molts polítics quan fan els seus discursos, pensant potser que som cecs o que no hi sabem veure), les enquestes atorguen a Iniciativa una davallada de vots i, al llarg dels anys, no ha crescut mai més enllà d’uns límits que no serveixen de gran cosa si un té intenció de governar algun dia, una aspiració lògica en tot partit. Un partit no es pot conformar només a ser clau de volta d’un govern, perquè, tot i arribar a tenir aquesta clau, la porta que s’obre no és sempre la desitjable.

I ara permeteu-me la frivolitat o l’agosarament de dir que Joan Herrera hauria de fer un pensament i donar pas a algú altre, perquè, malauradament, i em sap greu dir-ho, ell és la imatge de l’ambigüitat d’ICV, encara que no en sigui l’únic responsable. Però la gent té tendència a crear icones i Herrera és una icona d’aquella renovada Iniciativa a la qual ja li ha passat el temps de la florida. Potser caldria donar pas a Dolors Camats, que sembla que és la més ben posicionada per al relleu. La conec poc i potser m’aventuro i resulta que ella és el cervell gris de la formació. El més a prop que he estat d’ella va ser el dia 1 de març, quan vaig conduir l’acte de presentació de l’aspirant a alcalde per Cerdanyola, Jordi Miró. En aquell acte es va produir una situació singular amb la intervenció d’un espontani un mica enardit i bel·ligerant. Jo vaig creure que era millor acceptar el desafiament i donar-li espai perquè és manifestes. I va anar bé! Jordi Miró va acceptar l’enfrontament i Dolors Camats hi va participar ardidament quan va sentir qüestionar el posicionament d’Iniciativa sobre el dret a ser independents. Va estar molt encertada i contundent.

Acabo! Crec que ICV s’ha de plantejar aquest circumloqui constant sobre el tema de la independència i resumir el seu posicionament, fugint de retòriques i marcs sobre marcs amb un simple i clarificador sí a la independència! Que, després, ja vindrà el temps de desbrossar camins i buscar les millors rutes.