"Quasi 50.000 nens catalans pateixen carències alimentàries", publicava a portada l'ARA del dimarts 6 d'agost del 2013. Era un dels titulars més curosos, juntament amb "Alerta sobre la malnutrició de 50.000 nens catalans" de La Vanguardia i "50.000 infants en risc" d' El Punt/Avui . El Periódico optava per un altre estil: "SOS infància". I de la demagògia es passava a la mentida: " Cerca de 50.000 niños catalanes pasan hambre " (Eleconomista.es); " Los niños catalanes padecen graves problemas nutricionales " (Infancia Hoy) o " El ICS descubre malnutrición en 50.000 niños " (Redacción Médica), entre molts d'altres. Què havia creat aquest estat d'alarma mediàtica?
L'origen de tot plegat és l' Informe sobre la malnutrició infantil a Catalunya, fet públic pel Síndic de Greuges el dia 5 d'agost. Tot i que l'aportació original del Síndic són una sèrie de recomanacions sobre la concessió i distribució d'ajuts socials, la seva nota de premsa i en el seu primer punt destacava que "50.000 infants tenen privacions alimentàries i 750 estan diagnosticats per l'ICS el mes de juny del 2013 amb codis diagnòstics relacionats amb la pobresa i la desnutrició infantils". Tanmateix, l'informe de 30 pàgines, després de la introducció, comença a la pàgina 7 amb la següent frase: "En el marc d'aquest informe, el Síndic de Greuges ha constatat que les entitats i serveis que atenen infants en situació de vulnerabilitat social no detecten com a problema estructural situacions de desnutrició infantil aguda o crònica per causes socioeconòmiques, és a dir, infants que pateixin fam o no mengin de manera sistemàtica per les dificultats econòmiques que travessen les seves famílies " (la negreta és meva). Però, en una mena d'e pur si muove , tot seguit afegeix: "Aquesta realitat, però, encara que de manera puntual, existeix". Com es justifica? Doncs per unes dades del juny del 2013 de l'Institut Català de Salut sobre 751 casos de menors de setze anys "amb codis diagnòstics relacionats amb la pobresa i la desnutrició infantils, majoritàriament de nacionalitat estrangera".
Després tornaré als suposats 50.000 nens amb "privacions alimentàries", però primer discutim la dada de l'ICS. I és que, sis dies més tard de la notícia, la Societat Catalana de Pediatria desmentia l'existència d'aquests suposats 751 nens amb desnutrició per raons de pobresa. Segons el comunicat, "la informació es refereix a nens i nenes que majoritàriament tenen malalties cròniques que poden causar desnutrició" i que "són casos que no estan vinculats a la pobresa". La SCP es mostrava seriosament preocupada per les conseqüències de l'augment de la pobresa, però afegia amb contundència: "Creiem que els nens a Catalunya, en general, reben els aliments que asseguren una dieta equilibrada". Per tant, ens quedem sense els casos mal anomenats puntuals , i tornem al principi: als 50.000 infants.
Ens cal saber, ara, d'on surten els 50.000 infants -de fet, infants menors de setze anys- víctimes de la malnutrició, la subnutrició, la desnutrició o la privació en alimentació, termes que s'usen indiscriminadament i sense definir de manera rigorosa (penseu que l'obesitat també és malnutrició). Aquesta és una xifra ja publicada de l' Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població 2011 , realitzada per l'Institut d'Estadística de Catalunya i l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. És una bona enquesta, de caràcter quinquennal, feta bàsicament a partir de dos qüestionaris presencials, un a 4.232 llars i l'altre a 9.310 individus residents a aquestes mateixes llars, amb treball de camp entre el juny i el desembre del 2011. Particularment, a la pregunta 60 del qüestionari a les llars es demana: "Em pot dir si la seva llar es pot permetre (sí o no): 1. Anar de vacances almenys una setmana a l'any. 2. Un àpat de carn, pollastre o peix (o l'equivalent per a vegetarians) almenys cada dos dies. I 3. Fer front a una despesa imprevista de 750 € amb els seus propis recursos". Doncs bé, feta la projecció sobre el total de la població, l'Idescat publica els resultats: hi ha un 3,9 per cent -uns 50.560 individus menors de 16 setze anys- residents a llars que haurien contestat no al segon ítem de la pregunta. (Per cert, la taula 1 de l'informe del Síndic en què consten aquestes xifres és plena d'errors. I també és falsa l'afirmació en el sentit que "no poder-se permetre carn o peix almenys una vegada cada dos dies" signifiqui que "no mengen proteïnes de manera regular", com si no n'hi haguessin als productes làctics, els ous, els llegums, els cereals, la fruita seca...)
Però, fora d'aquesta xifra, presentada i discutida en una única pàgina, la 8, a tota la resta de l'informe ja no es torna a aportar cap suport estadístic als suposats 50.000 nens i nenes amb "privacions alimentàries". A la resta de document -com he dit, d'un total de 30 pàgines- es fa una crítica de les deficiències en l'accessibilitat de les famílies a les prestacions per rendes mínimes -tres pàgines-, s'estén en el detall comarcal a la cobertura dels ajuts de menjador escolar -nou pàgines- i a les diverses polítiques socials destinades a combatre la pobresa, que, òbviament, poden afectar la nutrició infantil. I ocupen les tres pàgines finals les recomanacions del Síndic. L'informe del Síndic, és clar, anava d'això altre.
Sí que hi ha dades sobre els ajuts al menjador escolar. Però llavors es passa per alt la inconsistència amb els 50.000. L'informe s'adona que "De fet, hi ha més perceptors d'ajut de menjador escolar que alumnes d'educació infantil, primària i secundària obligatòria que pateixen aquesta privació en l'àmbit de l'alimentació" (pàgina 12). Però en lloc de revisar les pròpies conclusions sobre el nombre de privacions alimentàries, conclou que els criteris de concessió establerts pels consells comarcals haurien de millorar. Efectivament, el 2012-13 es van concedir 63.659 ajuts -11,7 més que el 2008-09-, és a dir, a un 6,4 per cent de la població escolaritzada d'educació infantil, EP i ESO, força més del 3,9 que deia l'enquesta que no menjaven carn o peix. I doncs, ¿és que cap d'aquests 50.000 nens i nenes "amb privacions" no es beneficien dels àpats escolars que, cal suposar-ho, contenen diàriament carn o peix? ¿No podria ser que no es tingui en compte que el que es demanava era si la família "s'ho podia permetre", però no pas si realment aquests nens i nenes "menjaven" carn o peix, per exemple a l'escola, una qüestió que ningú no ha preguntat?
A l'informe hi tornem a trobar unes dades procedents del protocol activat el desembre del 2012 entre el Consorci d'Educació de Barcelona i l'Institut de Serveis Socials de Barcelona per detectar necessitats alimentàries greus. La consellera Irene Rigau s'hi va referir el 5 de juny passat al Parlament i va anunciar que estendria el protocol a totes les escoles catalanes. En aquell cas, es van estudiar els problemes d'alimentació "insuficient o inadequada" a 249 escoles barcelonines. Es va elaborar una llista de 2.800 alumnes susceptibles d'ajut dels serveis socials i es va constatar que "només" -diu l'informe- 2.337 (el 83,5 per cent) ja eren beneficiaris d'ajuts de menjador. Després de l'estudi, es van donar 716 ajuts complementaris -565 a casos ja coneguts, i 151 a nous- per a menjador escolar. La conclusió final que en treu l'informe és la següent: "Aquesta experiència, doncs, indica que, sense aquest treball de detecció més proactiu i compartit, hi ha molts infants amb problemes de malnutrició que no són detectats pels serveis socials, i que la política de beques de menjador no sempre dóna una resposta adequada als problemes de malnutrició infantil" (pàgina 23). Certament, els "només" 83,5 per cent de casos ja atesos, els "molts" 4,1 per cent d'ajuts nous, o el fet que de ser nens i nenes "susceptibles d'ajut de menjador" l'informe passi a considerar-los "amb problemes de malnutrició" són termes valoratius tan respectables com, sobretot, discutibles.
No cal que digui que comparteixo la preocupació per la pobresa, infantil o no, i que crec que cal estar atents a qualsevol cas de desnutrició infantil, ni que en sigui un de sol. I conec prou bé la feina titànica d'organitzacions com Càritas o la Creu Roja per atendre els casos límit. I fins comparteixo la majoria de recomanacions que fa el Síndic de Greuges. Ara bé, dit això, caldria reflexionar sobre com és que un informe que diu que no hi ha problemes estructurals de desnutrició, ni els pot demostrar, porta fins a uns titulars demagògics i falsos que creen -intencionadament o no- la imatge d'una Catalunya mal governada. Si més enllà de destacar -uns i altres- la xifra escandalosa dels 50.000 infants catalans desnodrits i afamats, algú s'hagués llegit bé l'informe, potser ens hauríem estalviat l'exasperació gratuïta de l'angoixa d'uns ciutadans ja prou alarmats en uns temps que reclamen, sobretot, serenitat, intel·ligència i acció ben orientada. I, és clar, alguns polítics oportunistes -Chacón, Rivera, Navarro...- s'haurien estalviat de fer el ridícul.