Sobre la democràcia a Catalunya

Al Brasil acabem d’assistir a un cop d’estat democràtic. S’ha escenificat en dues etapes: el 2016 una votació del Senat va provocar la destitució de la presidenta en exercici, Dilma Rousseff; avui, després d’una votació del Tribunal Suprem, és el seu predecessor, Lula, a qui volen enviar a la presó. Ara bé, cal tenir en compte que l’expresident era principalment el gran favorit per a les pròximes eleccions presidencials, que seran a l’octubre.

Amb l’eliminació dels seus dos principals líders de l’escena política, el Partit dels Treballadors es pot veure apartat de facto del poder. El cop d’estat judicial s’afegeix així al cop d’estat parlamentari.

És veritat que ja no som a l’època de la dictadura militar, que va sotmetre a tortures Dilma Rousseff, tot i que, el 2016, Jair Bolsonaro -un diputat de dretes que gràcies a l’eliminació de Lula d’aquí sis mesos podria ser el pròxim president- va dedicar al torturador de la presidenta el seu vot favorable a la destitució, i tot i que el dia abans de la decisió del Suprem el cap de l’estat major de l’exèrcit va publicar a Twitter missatges com aquest: “L’exèrcit brasiler comparteix el sentiment de tots els bons ciutadans que rebutgen la impunitat”.

El cas del Brasil ens pot ajudar a entendre l’actual situació de Catalunya: en efecte, la comparació és la millor manera de posar fi a la falsa il·lusió d’una excepció catalana que afavoriria la dimensió regional del problema. Igual que al Brasil, l’estat espanyol ha anat descartant, un per un, els candidats de la majoria independentista a la presidència: Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i després Jordi Turull.

Però, igual que al Brasil, només es respecten els aspectes formals del dret (sense respectar els drets com a tals): són les resolucions judicials que els impedeixen ser candidats, tot i que -no cal dir-ho- la imparcialitat i independència del poder judicial susciten molts dubtes. Al Brasil, per exemple, els mateixos jutges que s’acarnissen contra el Partit dels Treballadors no intervenen contra els seus adversaris de dretes, encara que els càrrecs en contra seu són molt més greus. I a Espanya la detenció d’Hervé Falciani, alertador d’evasors fiscals, fa témer que el facin servir de moneda de canvi per a l’extradició de les dues polítiques independentistes refugiades a Suïssa, encara que l’hagin posat en llibertat poc després.

Així doncs, tant a Catalunya com al Brasil podem parlar d’un cop d’estat democràtic, la qual cosa no impedeix (cal dir-ho?) la violència de la repressió practicada per la policia o la justícia, ni el retorn dels hereus de la dictadura. Però en el cas català es radicalitza encara més aquesta lògica: mentre que Dilma Rousseff i Lula han sigut condemnats, respectivament, per haver maquillat els comptes públics i per corrupció, i no per la seva ideologia, als dirigents catalans els prohibeixen explícitament accedir a responsabilitats polítiques pel seu programa i les seves accions polítiques. Al Brasil, en última instància, es podria considerar que Lula és només un polític empresonat; a Catalunya, en canvi, cal admetre que els consellers i diputats que estan en detenció preventiva s’han de qualificar de presos polítics perquè són a la presó precisament per motius polítics.

Avui la batalla de les candidatures a la presidència de la Generalitat és un repte democràtic. La qüestió no és saber què pensa cadascú de la independència, sinó, més aviat, si tenim dret a pensar la independència. Empresonar totes les personalitats independentistes equivaldria a desterrar l’independentisme de l’escena política.

Per tant, els partits sobiranistes tenen l’oportunitat de posar a prova el que queda de democràcia a Espanya. Ja han proposat tres candidats, a qui podríem designar respectivament com a número 1, número 2 i número 3. Potser algú s’enrecorda d’una sèrie televisiva britànica de fa cinquanta anys que es titulava precisament El presoner. Un agent secret que sabia massa de sobte es troba misteriosament en un poble surrealista, una presó oberta on els éssers humans es converteixen en peces vives d’un joc d’escacs. Amb el nom de número 6, s’enfronta sobretot a un tal número 2 (interpretat per diferents actors!) per descobrir qui és en realitat... el número 1. Conclusió? Tots som presoners.

A Catalunya els demòcrates -independentistes o no- potser s’haurien de prendre seriosament aquests números. És una oportunitat per quantificar, amb aquests representants, el nivell de democràcia que queda a Espanya. N’hi ha prou amb un càlcul molt senzill: si assignem al número 1 un punt; al 2, dos punts, i així successivament, en progressió aritmètica, podrem avaluar el retrocés democràtic amb una xifra: de moment ja portem 6 punts menys. També podem convertir aquest resultat en un percentatge en proporció amb el nombre de diputats independentistes.

No es tracta només de quantificar. El que està en joc no és saber quin nom sortirà definitivament del barret de la justícia espanyola; l’important és demostrar que, en una democràcia, això no és el que importa. Seria com una mena de sorteig: el que importa no és qui és el cap (el número 1), segons una lògica vertical, sinó la possibilitat, o la impossibilitat, d’aconseguir que les idees existeixin políticament, amb independència que cadascú de nosaltres les compartim o no. Si els diputats són un número en lloc d’un nom propi, el que hi entreveiem és una lògica horitzontal.

Aquesta negativa a personalitzar el poder ja s’anunciava amb les màscares de Puigdemont que portaven alguns manifestants: si tothom pot adoptar la seva fisonomia, quina importància té la identitat? És el principi mateix de la democràcia que encarnen els diputats, igual que els ciutadans, i encara més perquè els parlamentaris són intercanviables. Amb aquesta política dels números, la repressió antidemocràtica podria convertir-se en una gran oportunitat per fer sorgir, contra la lògica jeràrquica, una invenció o, si més no, una afirmació democràtica.