Sobirans per no haver de guanyar
De l’extraordinari concert pel Debat Constituent de Lluís Llach al Palau Sant Jordi del dissabte 18 de desembre m’ha quedat ancorada al cervell la cançó Un himne per no guanyar, cantada a duo amb Natxo Tarrés. No me la puc treure del cap i la taral·lejo en veu baixa tothora. I, més enllà de la bellesa poètica, sobretot em captiva la força paradoxal d’una cançó que finalment es converteix en un antihimne, expressat pel xoc entre l’estructura musical, que podria ser la d’un himne, amb una lletra cantada gairebé com si fos una cançó de bressol. I això, esclar, en un gran concert d’indiscutible esperit independentista i, per tant, d’invitació al combat i a la victòria.
VEIG A VENIR que la profunda ànima sarcàstica que arrosseguem els catalans dirà que, després de l’1 d’octubre del 2017, i amb la demostrada i repetida capacitat per no guanyar, aquesta és una cançó ben oportuna... Tanmateix, presa seriosament, crec que recull bé el caràcter d’una lluita que ha sabut convidar centenars de milers de catalans precisament mentre no ha respost a un ànim venjatiu contra ningú sinó a un objectiu formulat en positiu: la d’una voluntat de ser una nació lliure. La cançó de Llach és clara i alhora subtil en allò que proclama: només podem ser un nosaltres valuós en el reconeixement respectuós dels altres. És allò que canta: “Només som si vosaltres sou vida”, o “Ens feu rics quan no sou com nosaltres”. És un veritable universalisme, el valor del qual només té sentit si es construeix des de la reivindicació de la particularitat. Un cant de pau i contra “la guerra que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar”, però no pas pacifista, perquè és a favor d’una lluita per conquerir “un demà on no calgui guanyar”.
NO VOLDRIA ara espatllar la força èpica de l’antihimne de Llach, però sí que el voldria traduir a una mirada analítica. I és que la cançó és especialment idònia per explicar el caràcter paradoxal del nostre combat independentista, que el que desitja és, algun dia, poder deixar de combatre. Dit d’una altra manera: només quan tinguem la nació internacionalment reconeguda -en el context polític actual, ha de ser en forma d’estat- podrem deixar de ser nacionalistes i ens podrem anomenar simplement patriotes, com fan tots els nacionalistes de totes les nacions reconegudes.
S’HA DIT MOLT, però és bo tornar a recordar que del terme nacionalisme se’n pot fer un ús analític, com ho fan d’Isaiah Berlin a Liah Greenfeld, entre molts més científics socials. Però també és un terme que es pot instrumentalitzar políticament per, abusant dels casos històrics que l’associen a drames com l’Holocaust, poder acusar de nazis totes les lluites d’alliberament nacional. Al nostre país, per evitar la vinculació entre el nacionalisme i les seves expressions més nefastes, hi ha qui s’ha volgut desfer d’aquesta qualificació emfasitzant la dimensió social del projecte nacional i, a vegades, reduint-la-hi del tot. També, per la necessitat de diferenciar-se del nacionalisme de centredreta que va governar durant anys, es va fabricar un relat independentista no-nacionalista que posava l’estat per davant de la nació. I d’aquí alguns dels debats actuals, com per exemple el del pes de la llengua catalana en el projecte sobiranista. El cas és que tantes prevencions només han servit per crear més confusió entre nosaltres i no han evitat els atacs dels adversaris.
PERÒ TORNEM al fons de la cançó. La independència vol un estat no pas per conquerir i sotmetre ningú -no és un nacionalisme invasor-, sinó “per no haver de guanyar” cap enemic. És a dir, per viure amb naturalitat la pròpia condició nacional i tenir garantits els drets polítics que ens corresponen i que ara són sistemàticament vulnerats. Un país on, alliberats del vell jou colonial, puguem posar totes les energies en les urgents lluites socials i ambientals del nostre temps, com qualsevol altre país. Un país sobirà on no calgui guanyar a cap altre.