Sobiranies
Està de plena actualitat allò que Lope de Vega va definir com el perro del hortelano, aquell ca envejós que ni rosega ni deixa rosegar l’os. Clarament, és una simplificació aplicar-ho a una situació política molt més complexa, però molt sovint la manera d’entendre és reduir els pensaments gairebé a l’absurd. Anem per parts:
Si com deia Jean Monnet “Europa es farà en les crisis i serà la suma de les solucions que s’hi donin”, doncs Espanya va pel camí d’intentar canviar l’estructura territorial a cada impuls d’un resultat electoral. Com que han desaparegut les majories absolutes, Sánchez sap que els seus aliats són el que anomenen els perifèrics, el suport dels quals passa per resoldre el finançament.
La recent abraçada de Pedro Sánchez al federalisme, que va defensar ahir en un comitè federal del PSOE previ al Congrés, intenta un rearmament ideològic i un desarmament del PP que, amb els socialistes Lambán i Page, s’abracen fort al pal de la bandera. Òbviament, l’espanyola.
Federalisme
Que l’Espanya de les autonomies esdevingui un estat federal sembla avui una transformació quimèrica, però el moviment de Sánchez és rellevant. La llavor de la divisió està avui plantada a les autonomies del PP, castigades per un model de finançament obsolet, opac i insuficient.
El sistema de finançament aprovat el 2009 s’hauria d’haver revisat el 2014, i es manté sense reformar quinze anys després tot i haver canviat substancialment a causa del control del deute i de la despesa per part de l’Estat.
En nom de la unitat nacional, Feijóo, que coneix els inconvenients del finançament com a expresident autonòmic, haurà d’esforçar-se a convèncer els presidents de València, Múrcia o les Illes perquè renunciïn a pactar millores amb el govern central.
Isabel Díaz Ayuso, amb ambicions de substituir Feijóo, sempre ha considerat que Madrid “es España dentro de España ” per preservar els privilegis de la capitalitat que li permeten a ella reduir impostos, incrementar ingressos i externalitzar despeses d’infraestructures a l’Estat.
Però la posició de València, Mallorca o Múrcia no és la mateixa. Feijóo sap de primera mà que gran part del problema del finançament és la responsabilitat de satisfer els serveis públics dels ciutadans sense controlar –i de vegades ni saber si s’obtindran– els ingressos que ho han de fer possible.
Un estat sobredimensionat
Espanya és especialista en violentar el principi de subsidiarietat que diu que la millor gestió és la que està a prop. El resultat és que el ciutadà es queixa a la seva administració més propera i la seva administració a un estat que està sobredimensionat en comparació amb les responsabilitats que té avui.
El resultat de la cadena és un fracàs de la gestió, la insatisfacció dels ciutadans que paguen els impostos i una desconnexió entre responsabilitats i recursos.
Va dir Einstein que “és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”, i a la desintegració dels prejudicis és al que caldrà que s’apliqui el PSOE per tirar endavant la reforma del sistema de finançament, que només es pot obtenir injectant més diners al sistema, amb cessió de sobirania de l’Estat i honorant el compliment dels pactes.
Negociació catalana
A Catalunya, el que es va acordar entre els socialistes i ERC és un finançament singular que impliqui el control de les bases fiscals recaptant els impostos i l’establiment d’una quota de solidaritat i d’un pagament pels serveis de l’Estat.
De moment, només és un anunci sense concreció, però ha posat bascos i navarresos en alerta per mantenir els seus privilegis i la seva nul·la solidaritat, i el PP en un dilema entre els interessos de les autonomies i els de la direcció estatal. Ara arribarà una onada de dretes identificant-se amb l’espanyolitat que caldrà veure com acaba resistint el PSOE.
Mentrestant, la negociació catalana està aparentment aturada. El govern del PSC estarà sotmès a les pressions d’un PSOE més pròxim que mai. ERC no estarà en condicions efectives de negociar i collar el president de la Generalitat, Salvador Illa, fins que aclareixi el seu lideratge i la línia estratègica. Junts tampoc està millor. Fins que a Carles Puigdemont no se li apliqui en justícia l’amnistia a la qual té dret, serà difícil un debat intern de la formació. De moment, al Senat només va mostrar un portaveu amb més tendència a l’ocurrència del calimotxo per a tots que al debat seriós sobre el sistema que en la pràctica condiciona qualsevol euro de despesa a Catalunya.
La societat catalana mereix un concert que l’ajudi a fer front a les necessitats, i també mereix el reconeixement de dècades d’una solidaritat abusiva que no ha estat reconeguda ni tan sols formalment.
La negociació serà complexa, llarga i s’ha de fer al marge de la reforma d’Espanya. Una majoria social clara a Catalunya vol un sistema de finançament suficient i propi i un grau de sobirania creixent o complet. Si això transforma Espanya en un estat federal és una altra qüestió que avui sembla, com a mínim, borrosa.