Sobirania tecnològica després de Trump i de Xi
En un reportatge recent, l’ARA informava de l’activitat creixent dels lobistes de les empreses americanes d’internet a Brussel·les. En efecte, els gegants de Silicon Valley han redoblat els esforços per contrarestar les iniciatives de les institucions europees. De motius no els en falten. El 16 de juliol del 2020 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va invalidar el mecanisme anomenat escut de privadesa, un acord entre la Comissió Europea i el govern dels EUA que permetia a les empreses dels EUA rebre dades personals de la Unió Europea si es respectaven els principis del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD). L’argument principal del TJUE és que les empreses de Silicon Valley es poden veure obligades a permetre l’accés de les agències d’intel·ligència dels EUA a les dades de ciutadans europeus. A hores d’ara, l’únic mecanisme que permet als gegants d’internet rebre dades personals europees són les anomenades clàusules contractuals tipus, que són acords bilaterals de cessió de dades entre empreses, no pas entre governs. Ara bé, aquestes clàusules també estan actualment en procés de revisió i tenen un futur incert. La perspectiva de no poder obtenir dades personals dels ciutadans de la UE posa en perill el negoci de les tecnològiques nord-americanes en un mercat de 450 milions de persones. D’aquí l’activitat frenètica del seus lobistes.
Fa trenta anys, a principis dels 90, els països europeus eren relativament autosuficients en tecnologies de la informació i de les comunicacions. Amb el desplegament generalitzat d’internet, les empreses europees del ram van anar perdent terreny a marxes forçades davant de les de Silicon Valley. No només aquestes darreres van guanyar el mercat global, sinó també el mercat europeu. Les raons són complexes i analitzar-les desbordaria el marc d’aquest article, però el fet és que les institucions i els països europeus van trigar molt a reaccionar. La principal reacció va ser de tipus legal, amb l’aprovació del RGPD el 2016 i l’aplicació decidida de les regles de competència als gegants tecnològics per part de la comissària Vestager.
Un dels factors que pot explicar, no pas justificar, la manca de reflexos dels països europeus és la idea que els EUA són una superpotència benèvola, que ens va salvar a la Guerra Mundial i que ens va protegir durant la Guerra Freda. D’altra banda, els anys del desplegament massiu d’internet han coincidit amb dues presidències nord-americanes que “queien bé” a Europa, les de Clinton (1993-2001) i d’Obama (2009-2017), i amb una que no queia tan bé (Bush 2001-2008) però que tenia la legitimitat d’encapçalar la lluita contra el terrorisme islamista després de l’atemptat de les Torres Bessones. No ha estat fins a la presidència de Trump que Europa s’ha adonat que la superpotència nord-americana no és necessàriament benèvola i que dependre’n totalment pel que fa a tecnologia i defensa pot ser perillós.
De fet, les consideracions geoestratègiques són un motor poderós de sobirania tecnològica. Gràcies a la sortida de Google i de les altres empreses de Silicon Valley del mercat xinès, el gegant asiàtic va poder desenvolupar els seus campions nacionals d’internet, que ara ja tenen ambició global. Ha estat també l’argument estratègic, en aquest cas el recel contra la Xina de Xi Jinping, el que han esgrimit els EUA de Trump per intentar bandejar Huawei dels països occidentals. I en altres àmbits, com infraestructures, transports o defensa, també són raons estratègiques les que han evitat que les superpotències monopolitzessin el mercat: molts països compradors susceptibles de ser vetats per les superpotències prefereixen adquirir les seves centrals energètiques, trens, avions o armes a països menys proclius a embargar-los-en els recanvis i els serveis de manteniment (com per exemple Espanya o altres potències mitjanes), encara que ofereixin una tecnologia menys sofisticada.
En conclusió, pot semblar trist que la Unió Europea sigui actualment més visible per la seva legislació restrictiva sobre les TIC que no pas per les tecnologies que és capaç de generar. Ara bé, si mirem l’ampolla mig plena, aquesta legislació és una condició necessària que, ajudada per la geoestratègia, pot facilitar el (res)sorgiment de campions tecnològics europeus, seguint les passes dels campions xinesos apareguts la darrera dècada. Si en aquest procés Europa recupera sobirania tecnològica, les figures inquietants de Trump i de Xi hauran tingut també l’efecte positiu d’haver actuat com a revulsius.
Josep Domingo Ferrer és catedràtic d’enginyeria informàtica de la URV i director del CYBERCAT