En els darrers anys, els historiadors han donat molt de pes a l’estudi del colonialisme i els imperis. La història intel·lectual es fa plenament internacional i s’alia amb la història del dret. Un cas d’estudi de moda és el de l’acompliment dels drets humans internacionals i la seva globalització variable. L’universalisme dels drets humans ha estat, i és en molts casos, formal. El seu reconeixement no implica l’exercici real d’aquests drets humans reconeguts en la Declaració de les Nacions Unides de 1948. La Declaració de 1948 combinava experimentació visionària i genuïna indecisió. Aquests conceptes universals que avui reconeixem ben clarament no eren ni presents a la Carta Atlàntica de 1941. Els drets humans no eren una necessitat, sinó que es convertien en un premi de consolació després que l’acompliment d’altres drets promesos a la fi de la Primera Guerra Mundial, com l’autodeterminació, havia quedat en un fallit miratge engolit per les circumstàncies i l’apetit dels imperis.
Per bé que els drets humans universals venien a cobrir un espai teòric, altres ideologies universalistes de postguerra oferien models d’acompliment dels drets des d’una lògica més efectiva. Tant el cristianisme -ben expressat en la democràcia cristiana europea- com el marxisme eren universalismes menys abstractes. En aquesta dinàmica de sistemes conservadors fermament ancorats en un estat del benestar i sistemes socialistes de planta soviètica, la lògica pràctica de l’autodeterminació va inserir-se dins el formalisme dels drets humans universals. Així, la descolonització va ser el primer dels drets humans que s’havia d’exercir després de la Declaració de 1948. I això que era un premi de consolació. Però la realitat és tossuda.
No és el moment de glossar el dret d’autodeterminació ideat en el sistema wilsonià post-1918, atès que no va ser un dret ni universal ni globalitzat, a diferència del dret d’autodeterminació que el va seguir després de 1948. La victòria de l’autodeterminació post-1948 va significar la principal disseminació de teoria i pràctica de sobirania en la història mundial. Alguns historiadors, com Samuel Moyn, afirmen que això va ajudar a fer que els drets humans apareguessin com a ideologia final de la història al decenni de 1970. Ara bé, tal com està plantejada aquesta autodeterminació, s’ha d’aplicar fonamentalment a colònies o imperis. El marxisme ho va entendre ràpidament i va saber teixir aliances teòriques i pràctiques amb la descolonització. També ho va entendre molt bé Federico Krutwig, que va saber convertir el marc espanyol en un cas de règim colonial d’Espanya respecte al País Basc.
La transmissió d’idees en la modernitat és clarament ràpida, però això no assegura la seva globalització i, per extensió, el seu caràcter universal més enllà d’un marc formal. Per molt que el dret d’autodeterminació, inserit en la retòrica i la utopia dels drets humans, hagi estès l’exercici de sobirania arreu del món, l’autodeterminació del segle XXI no disposa de la força formal i universal que tenia en la postguerra europea. Queden pocs imperis i colònies, el marge és escàs. No debades el Col·lectiu Wilson i els seus catorze punts evoquen una narrativa molt diferent. D’entrada, la inspiració és el president americà Woodrow Wilson i el seu discurs dels catorze punts de gener de 1918. Va ser un discurs particularista, inserit en un espai i un temps específics. No va ser un discurs universalista. La inspiració dels catorze punts del Col·lectiu Wilson és exactament la mateixa que els catorze punts de 1918, i solament hi ha un punt, el novè, que evoca jurisprudència en dret internacional, i tot i així se supedita als interessos dels estats.
El Col·lectiu Wilson sabia, i sap, que la Declaració de 1948 no és favorable a la qüestió catalana perquè Espanya ja no és un imperi i Catalunya no és una colònia, encara que existeixi aquest discurs des dels anys 60, similar al de Krutwig. Cal recórrer a casos més amicals, que no responen als patrons formals dels drets humans. Però és un terreny poc ferm. En el fons, demanem la nostra independència, no pas la teoria general de l’autodeterminació de qualsevol nació o comunitat humana que ho desitgi. En aquest segle XXI és justament el que caldria: la definició formal i universal d’una autodeterminació globalitzada que anés més enllà d’un pretèrit premi de consolació antiimperial, descolonitzador. Per al desenvolupament dels esdeveniments, això és el que l’exercici de sobirania requereix avui.