Ara farà vint anys que amb altres companyes ens dediquem a donar a conèixer el concepte de sobirania alimentària. I pel que sembla, ara que està molt present en els debats i declaracions lligats a les mobilitzacions de la pagesia, no ho hem fet bé del tot. Sobretot, quan el concepte se l'apropien la dreta i l'extrema dreta –com també ha passat a Itàlia i a França– i el tradueixen en una proposta més semblant a "nacionalisme alimentari" on el que es defensa (suposadament) és un autoabastiment del país per sobre de qualsevol altre criteri.
Res a veure amb un concepte que neix de trobades solidàries de la petita pagesia d'arreu del món, que tenia clar que patia els mateixos problemes per un mateix sistema global que, amb poderosos fils, la belluga seguint la seva música. Amb assertivitat, pageses i pagesos assenyalen que l'alimentació no és una mercaderia, és un dret; que cal treure l'agricultura del sistema de lliure comerç; que en el capitalisme, l'agricultura i l'alimentació acaben controlades per molt poques multinacionals, amb més poders que els mateixos estats, i generen una competència brutal que els acaba fent impossible viure de la terra. I que els models productius industrials i intensius, a més a més de perjudicials per als territoris i per a la seva pròpia salut, els lliguen de peus i mans a empreses de llavors, farmacèutiques i tecnològiques que són molt poc de fiar.
Així, la sobirania alimentària apunta directament a recuperar la independència i el control de la pagesia envers la seva feina. Es denuncia que les decisions es prenen molt lluny i sense la seva participació. Es parla de relocalitzar l'alimentació per relocalitzar no només el consum, sinó també les polítiques: com més avall i properes, millor. Amb un compromís final: multiplicar la petita pagesia per alimentar amb aliments saludables i amb sistemes productius integrats als cicles de la vida, ara sí, al seu poble, al seu territori, al seu país.
Per tot això, va ser lògic que pocs anys després de la formulació del concepte i de la creació de La Vía Campesina, l'any 2007 s’organitzés al poble de Nyélény, a Mali, una gran trobada mundial que va aplegar representants de la petita pagesia de molts països juntament amb moltes altres entitats de l'ecologisme, dels moviments antiglobalització, del consum crític, del feminisme... Es va fer evident que la sobirania alimentària era una proposta a la qual donava suport tota aquella ciutadania que, legítimament, aspira a una alimentació no colonialista, no intensificada, no globalitzada.
I a Catalunya? La veritat és que a casa nostra la defensa de la sobirania alimentària en aquest temps ha anat a poc a poc fent-se present amb diferents iniciatives de producció i consum agroecològiques. S'han fet visibles moltes de les seves lluites polítiques, per exemple, contra els transgènics o aixecant informació sobre el paper de Mercabarna o el Port de Barcelona en els mercats globals alimentaris, qüestionant la macroindústria porcina o la instal·lació de macroparcs eòlics o solars en terra agrícola... I, certament, tot això amb la participació i la complicitat d'alguns col·lectius pagesos i ramaders que han fet de la sobirania alimentària el seu paradigma polític, com ara les Ramaderes de Catalunya, l’Assemblea Pagesa o l’Associació de Productores Agroecològiques de Catalunya, entre d’altres. Però no ha estat suficient per trencar amb aquest sistema alimentari que ofega la pagesia, que maltracta el consum i que destrossa el territori.
Ara tenim un repte: generar espais inèdits per fer confluir aquesta pagesia, clarament situada en els paràmetres agroecològics i de sobirania alimentària, amb els moviments ecologistes, els espais de consum organitzat, les plataformes de defensa del territori i en general tota la ciutadania urbana i rural compromesa amb un canvi de model. L'alimentació i l'agricultura és cosa de totes. La revolta per la terra és cosa de totes.
