Fa pocs dies la BBC va publicar un reportatge sobre les preocupants conseqüències que el soroll urbà pot tenir sobre la salut, i Barcelona hi tenia un lloc protagonista. Cal dir-ho: el concepte de contaminació acústica és massa rebuscat o sofisticat per referir-se o denunciar col·loquialment el soroll, la cridadissa d'alt voltatge, la bogeria acústica que brolla dels carrers, dels llocs públics, de les cases que donen a la via pública, el cruixit d'unes crispetes en l'instant més sublim d'una pel·lícula, en no pocs balcons on hi ha gent parlant a crits fins a altes hores de la matinada. Aquestes innecessàries estridències també es produeixen al transport públic: busos, metros i trens de Rodalies. Podria allargar la llista d'aquests sorolls fins a l'infinit a Barcelona (també hauria d'incloure-hi els sorolls estrepitosos dels avions que sobrevolen les poblacions properes a l'aeroport del Prat). Posats a fer, darrerament és molt difícil trobar un lloc públic on l'enrenou sonor no sigui la norma, fins i tot el que s'ha acceptat o gairebé benvingut, a jutjar per les cares extasiades que posen els ocasionals oients de l'últim reggaeton de moda, servit a tota pastilla, per uns voluntariosos cèntims, als metros o a la via pública. Als restaurants el murmuri ha deixat pas a la gatzara, també a l'inaguantable soroll que els cambrers permeten que facin les taules i cadires que desplacen d'un lloc a l'altre; al xiscle dels nens els progenitors dels quals no fan res perquè parlin en veu baixa, com sol passar a qualsevol restaurant de França, on els pares, amb envejable art persuasiu, transmeten als fills la seva obligació de no superar mai la barrera del so ideal (perquè aquest so existeix). També ja comencem a veure pels carrers de Barcelona persones, la majoria transportistes de menjar a domicili, que porten adherits a les seves bicicletes minúsculs equips de música amb feridors altaveus.
¿Podem aspirar a viure a Barcelona amb so zero? Doncs no, simplement perquè el so zero no existeix. O dit altrament, és el silenci absolut el que no existeix. Existeix el so ideal. Segurament el mateix que va trobar l'home de Neandertal quan va començar a caminar pel nostre planeta per buscar-se la vida.
Per sota dels 50 decibels, ens arribarà intacte el refilet dels ocells, moltes espècies dels quals es troben avui a prop de l'extinció o estan minvant ràpidament, com és el cas dels pardals. ¿Quan veurem recuperat el nostre dret a viure en una ciutat sense estridències i que arribi a la nostra oïda el murmuri humà, ara tan impossible com necessitat? Citaré dos exemples que il·lustren el que jo anomenaria els sons del silenci. Precisament una de les cançons més belles dels anys seixanta es titula El so del silenci. Doncs bé, el seu autor, Paul Simon, va explicar que un dia es va trobar que necessitava imperiosament un silenci absolut per compondre. Es va tancar al lavabo i va començar a esbossar notes, fins que va descobrir que en realitat necessitava un mínim so de fons, i va obrir l'aixeta de la dutxa; d'aquesta manera miraculosa, aquesta fina pluja artificial el va posar en el camí de la seva cançó. En aquestes mateixes pàgines, fa uns dies, el poeta i traductor Feliu Formosa confessava que el moment més trist del dia a dia a la residència on viu és el silenci absolut a l'hora de dinar. Un silenci devastador, segons es desprenia de les seves paraules.
El Defensor del Poble de Madrid atén aquests dies les queixes dels veïns d'algunes poblacions limítrofes amb la M-30 per la insuportable contaminació acústica que aquesta via genera des de fa molt de temps. L'insostenible estrèpit que ens envolta no ens permet estar en contacte amb els sons de la natura i de la humanitat. El murmuri de les veus en una cafeteria ens dona vida, i és per això que en algun moment del dia hi acudim. Allò que ens atrau són els sons de la humanitat en el seu normal desenvolupament diari. Però també el mugit de les vaques a les seves granges alimentant-se o comunicant-se amb les seves cries. O el brunzit de les abelles. Una cerca a la xarxa sobre el significat de “soroll de fons” ens pot informar de quina és la diferència entre un soroll natural i un altre d'intrusiu o inoportú.
A Barcelona hi ha avui el debat sobre el soroll procedent dels patis escolars. No pretenc pronunciar-m'hi; diré només que si avui, al metro que prenem habitualment, una criatura crida l'atenció de la seva mare amb l'únic mitjà que té per reclamar el pit, el seu plor sempre eficaç, aquí no tenim un soroll, sinó el so exacte de la vida.
