'Sky rojo': una sèrie repugnant

Una cubana, una argentina i una espanyola fugen després d’haver matat l’amo del prostíbul on treballen. Això, que podria ser l’inici d’un acudit masclista dolent d’una altra època, és l’argument de Sky rojo, la sèrie (repugnant) dels creadors de La casa de papel que ha estrenat Netflix. Per als que tinguin la intenció de donar lliçons del tipus "Una ficció no s’ha de veure com si fos un documental" o "Al final no es podrà fer entreteniment", poden aturar aquí la lectura de l’article i abraonar-se a la pantalla per veure la sèrie on tindran, a dojo, frases porques, mamades i violència contra les dones sense haver d’activar una sola neurona del seu cervell. Per als que considerin que tota història, la que sigui, es pot explicar des de narratives que aportin una perspectiva de maduresa i profunditat que interpel·li l’espectador en algun lloc més que al seu entrecuix, endavant. 

Sky rojo són vuit episodis de vint-i-cinc minuts que relaten la fugida heroica de les tres prostitutes i que pretén convertir-se en una mena de viatge iniciàtic per empoderar-les, intentant escapar de l’amenaça del seu proxeneta, que els jura venjança. Només caldrà que passi un minut i catorze segons del primer episodi per sentir un suggerent “¿Quieres que te chupe los huevitos, cariño?” per, una mica més tard, ser testimonis del procés de contractació d’una prostituta: “¿Tú tienes vocación suficiente para comerme la polla ahora mismo y hacer que eso sea una obra de arte?” Sky rojo té ínfules de ser la versió íbero-choni de Centaures del desert, canviant els cavalls per cotxes, els cowboys per prostitutes i els deserts de John Ford pels de Tenerife. Els creadors ho han qualificat de latin pulp perquè beu de l’esperit tarantinià, amb barreja de gèneres que recullen des del western al thriller i el cinema negre passant pel drama i rematant-ho amb la comèdia canalla més espanyola. Però només en el sentit més estètic, més que no pas de pòsit cultural ni de qualitat narrativa. Tot és superficial i, igual que a La casa de papel, la sexualització no només dels rols femenins sinó de les mateixes actrius i la mirada masclista nodreix l’argument. És pura romantització i sofisticació de la violència contra les dones. Les escenes sòrdides, vexants, decadents i fastigoses per a elles són estèticament boniques i una veu en off sensual de la protagonista les converteix en l’experiència resilient, abnegada i exquisida d’una heroïna. Els cossos nus i un sexe idealitzat són gratuïts i sublimen la comercialització i submissió de les dones. Els personatges masculins són atractius maltractadors: “Tú eres la gata salvaje que todo el mundo querrá domesticar. Azotándote. O tirándote del pelo. Pero no vestida como una puta. ¿Sabes por qué? Porque en el fondo nadie quiere follarse a una puta. Sin embargo, en la fantasía, eso es algo aspiracional”. Aspiracional com la mateixa sèrie. El problema de Sky rojo és que, sota l’engany d’una falsa etiqueta feminista, a qui sedueix, empodera i excita és als que gaudeixen d’aquesta violència contra les dones.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió