Sixena i l’art de la Franja

1.A Catalunya, a partir de la segona meitat del segle XIX, els bisbats recullen les imatges que pertanyen a les parròquies i que no s’utilitzen per al culte. Sovint el canvi de litúrgia pressuposa la necessitat de modificar les imatges de culte. Sovint, també, les reformes arquitectòniques de les esglésies pressuposen la substitució o anul·lació d’imatges. Així es creen els museus diocesans, que expliquen, amb les obres que formen la seva col·lecció, l’art de l’Església i dels fidels d’un territori, el territori del bisbat.

Aquest és l’origen per exemple dels museus de Vic, Solsona i Lleida.

A vegades hi ha canvis territorials de bisbat. És el cas de Vic i Solsona a la primera meitat del segle XX. Les obres d’art del Museu de Vic procedents de territoris traspassats a Solsona es van quedar al Museu Episcopal de Vic. En el cas de les diòcesis de Lleida i de Tortosa, els seus límits van, o anaven en el cas de Lleida, més enllà de les fronteres administratives que definien les províncies del segle XIX, i ara dins de diferents comunitats autònomes.

L’Església catòlica pot decidir en cada moment fragmentar un bisbat si creu que cal afavorir-ne un altre, per exemple, perquè ha quedat debilitat per una baixa demografia. Així, segrega territoris que tenen una llarga vinculació històrica, com és el cas del bisbat de Lleida, de més de 800 anys, des de la conquesta de la Lleida islàmica el 1149. I ho fa al marge de la història i de la cultura del territori.

Aquest és l’origen del problema de les obres del Museu de Lleida.

Fa més de vint anys, el 1996, la debilitat del bisbat de Barbastre-Montsó, amb un territori poc poblat, i la proximitat de Torreciudad i la força de l’Opus Dei al Vaticà, fan que l’Església catòlica prengui la decisió de fragmentar el territori del bisbat de Lleida per donar-ne una part al bisbat de Barbastre-Montsó. El govern espanyol, amb J.A. Belloch (alcalde de Saragossa entre 2003 i 2015) com a ministre alhora de Justícia i d’Interior, va facilitar ràpidament els tràmits. Cal tenir present, també, la debilitat que caracteritzava la Conferència Episcopal Tarraconense enfront de l’espanyola en aquell moment.

Amb aquesta decisió es trenquen més de 800 anys de la història comuna dels habitants d’un territori que té Lleida com a capital. I és que, al marge de límits administratius, són sempre els habitants d’un territori, en el seu fer de cada dia, els que en fixen els límits. Les obres d’art ara en qüestió són la història i el testimoni de més de 800 anys d’aquest territori, i sense relació amb el bisbat de Barbastre-Montsó.

2.Hi ha un altre factor decisiu a tenir en compte. És el cas dels museus i del plantejament internacional en qüestions com la que ara ens ocupa, i que ens permetrà parlar de les pintures murals de Sixena que guarda el MNAC.

L’octubre del 2002 els principals directors de museus del món vam preparar un document de posició conjunta, que va ser lliurat a les autoritats internacionals, davant la reclamació que feia la ministra de Cultura grega, Melina Mercouri, perquè els marbres del Partenó conservats al British Museum fossin tornats al seu país. Signàvem el document els directors i directores dels Museus de Berlín, del Museu del Louvre, del British Museum, del Getty Museum, del Metropolitan de Nova York, entre molts altres. D’Espanya, el signàvem els directors del Museu del Prado, del Museu Thyssen-Bornemisza i del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Ens oposàvem al trasllat de les obres gregues del British Museum. Els arguments que figuraven en aquest document procedien de diverses reflexions i aportacions dels directors de museus, i eren, entre d’altres:

-Un museu no és només un lloc on es conserva el patrimoni cultural i artístic. Hi ha aquesta funció de salvaguarda (que vol dir conservació preventiva, restauració, documentació, etc.) que fa que l’obra d’art es mantingui com a testimoni del passat. Però l’obra d’art és molt més, en un museu, perquè el museu difon les seves col·leccions i genera l’aproximació a l’obra d’art d’un nombre elevat de ciutadans del món.

-L’obra d’art adquireix nous valors i sensibilitats en convertir-se en font de coneixement i estudi del passat i de la contemporaneïtat. Permet la comparació no només entre obres de diverses civilitzacions i estils, sinó entre aquestes obres i les contemporànees. El museu fomenta el coneixement per un procés continu de reinterpretació.

-L’obra d’art en un museu adquireix un valor educatiu fonamental. L’educació és una de les funcions fonamentals de qualsevol museu.

-Tot el que s’ha dit fins ara adquireix el seu sentit quan ve avalat per la mateixa història del museu. La majoria dels museus d’art, exceptuant-ne els museus d’art contemporani, tenen una història centenària, i les seves col·leccions les han adquirit de moltes i diverses maneres, i ho seguiran fent. Els museus, doncs, són en si mateixos testimonis de la història, i dissoldre els museus, és a dir, dissoldre les seves col·leccions, vol dir suprimir la mateixa història del museu i de la ciència museològica. Però vol dir, de manera fonamental, negar la història, o, si es vol, tornar a escriure la història del passat. Desfer un museu és desfer la història.

Ara decidir la fragmentació d’un museu voldria dir, ben segur, obrir un procés que tindria difícil final. Seria com obrir la caixa de Pandora, amb les reclamacions i els litigis que es podrien succeir de manera indiscriminada: en el marc internacional entre estats, a Espanya, a Catalunya, entre bisbats, entre municipis... que ara valoren el patrimoni i que en el moment de la incorporació de les obres als museus no ho van fer.

Ja al segle XXI, la valoració del patrimoni cultural ha canviat. Però cal no tornar mai enrere, perquè les obres desplaçades tenen una nova identitat, i en cap cas aconseguirien la que tenien en el seu moment encara que tornessin al seu lloc d’origen, com és el cas de Sixena a l’entorn del 1200.