Hi podem donar moltes voltes, però genèticament, el mal, la malaltia, el problema és aquest: “La image de la verge santa maria dona nostra, que puis no vol estar en la sglesia de Xixena, que sie portada al tossal més prop do sta la capella de Santa Anna; si de allí se'n torne, duguen-la los de Sena a la capella de senyor Sant Blai gloriós que sta en sa terra; si allí no vol star, prenguedla los del lloc de Urgellet e en son terme e dellà del aygua, poseula, e munteu en la capella de ma dona santa maria, per ço's veygué de lluent e se pusque fer pregàries; però be crehem ques miracle e que vol star en Xixena en lo pantano, pus ally si és posada”. Així sia.
Veritat o mentida, aquest és el document real (8 de gener de 1225), i en català original, que recorda el conveni de 1183 signat pels pobles de Sixena (Xixena!), Urgellet i Sena per evitar les fugides d’una verge espasmòdica que, la portin on la portin, aixeca el vol i aterra al seu temple dels aiguamolls. Per això, Sança, la comtessa de Barcelona i reina d’Aragó, obre els ulls. Com pot ser que en un pantà d’infectes aigües d’on fugen els homes i només habitat per feres hi vulgui viure la Verge? Què ens vol dir Maria? Sança busca respostes. La reina també vol fotre el camp com la santa Maria de la seva vida empantanegada. I aquí, en una arcàdia de fang, funda el 1188 monestir de Sixena.
Aquella xiqueta castellana es va casar amb un xiquet català: Alfons, dit el Cast, o millor dit: el no Cast. Poques felicitats. Els casoris dels prínceps del genètic Comtat de Barcelona, vaja de la proto-Catalunya, amb princeses del Regne de Castella són pur sexe dels interessos: geopolítica, diners... Bodes pràctiques com un moble que promet perfecció si te’l muntes tu mateix però que després sempre grinyola, trontolla, es desmanega. Més pa que formatge. El pa se l’han de fotre els catalans i el formatge se l’enduen els castellans. Castella sempre en surt més beneficiada que Catalunya. Se senten superiors i et fan sentir inferior. Sança té Castella al cap. Alfons, Catalunya. Però sempre es vol creure que ens en sortirem.
Creiem en Sixena com es vol creure en la Verge. Aquest és el tema. Xixena, els Monegres. Precisió de GPS de 1188. A quaranta-un graus i set minuts de latitud i deu graus i sis minuts de longitud. Deu llegües a l’est de Lleida. Deu al sud d’Osca. Sis al mateix oest de Barbastre. I dotze a l’est de Saragossa. Som a la frontissa. A l’entremig. A la frontera. A l’autopista desèrtica d’obligatori pas entre Catalunya i Aragó: Corona Catalanoaragonesa check point. Un artefacte político-social confederat en la unió de la desunió d’una complexitat infinita i que necessita molta fe. El miracle: el monestir de Sixena enlairant-se al pantà virginal.
L’invent. Una realitat que s’eleva com una virtualitat. Apareix. Pam! No pot ser. Enmig de tot. Aplana el cel i la terra. Check point místic. Duana espiritual d’una cort viatgera com la de la Corona Catalanoaragonesa. Motel de les ànimes i els cossos de Catalunya i Aragó. A tocar de tot. Un monestir que no sembla un monestir: és un palau. Però, com va escriure Joan Sales, segles després, durant els dies de Guerra Vil, quan va passar per aquí: “La involució d’Aragó és un dels enigmes més inexplicables de la nostra història; i el nostre fracàs més greu és de no haver-la sabut impedir”. Per tant, si després de 9 segles les obres d’art espoliades, tancades, abandonades, deixades, durant dos anys, al monestir presó 155, preocupen fins i tot alguns aragonesos és perquè Sixena recorda des de fa segles que Espanya no existeix. I per això, com la seva natura, sempre vol tornar al fangar original, al pantà, a l’enfonsament genètic.
